Torturar a Mallorca surt per 295 euros

Durant el captiveri patiren tota mena d’humiliacions: rapats al zero i nomenats amb un número per tal de desposseir-los completament de la seva personalitat. Deshumanitzar-los. La historiadora M. Eugènia Jaume també ha pogut documentar les nombroses malalties que patien i la seva vulnerabilitat enfront dels accidents laborals, una constant per culpa de les males condicions de feina i el nul valor que donaven a les seves vides llurs custodis.

Els represaliats, entre 8.000 i 15.000 persones, participaren en la construcció de centenars de kilòmetres de l’actual mapa de carreteres. Aquestes, conegudes molt bé per Franco quan fou comandant militar de les Illes l’any 1933, requerien millorar-se per permetre el moviment àgil de les tropes en el cas d’atac. No debades, els treballs forçats es perllongaren fins a 1942 atès que els presos també participaren en la construcció d’altres equipaments militars tals com búnquers o nius de metralladora. Amb tot, i tal com recorda Jaume Claret, director del Grau en Història de la UOC, els camps de presoners tenien dos objectius principals: buidar les presons i disposar d’un lloc on reeducar i adoctrinar als opositors al règim mitjançant els treballs forçats i les humiliacions.

Amb l’aprovació de la Llei 2/2018 de Memòria i Reconeixement Democràtics de les Illes Balears, majoritàriament consensuada per totes les forces polítiques del moment (inclòs el PP), s’impulsa finalment un moviment entorn d’aquesta voluntat de conèixer per tancar ferides, recuperar la dignitat dels ultratjats i construir un relat integrador del passat per tal d’evitar repetir les errades de la història. És dins aquest triple principi que s’incardinava la mesura explicada.

Per desgràcia, la coalició PP-Vox ha decidit, amb la derogació de la llei de Memòria Democràtica, arraconar també el testimoni dels captius torturats i condemnats a treballs forçats a les carreteres de Mallorca. Així ho van expressar, a la pregunta formulada pel grup PSIB-PSOE en el Consell de Mallorca, sobre quin era el cost unitari de substitució en cas de vandalització (reiterades per part d’anònims que comparteixen l’ideari ultradretà), d’un senyal que commemoràs aquesta circumstància. El conseller responsable de Mobilitat (PP) ens contestà que era de tan sols 295 €. I que, a més, no feia comptes reposar-los: «eren molt cars». Conegut el cost, ara ja sabem que no es tractava d’una qüestió pressupostària i sí ideològica, ja sigui per aproximar-se als seus socis de Vox o per vocació pròpia.

Una societat madura democràticament no pot permetre’s el luxe de tenir uns governants que imposin, per damunt de consensos científics i humanitaris, la seva opinió relativista del cop d’Estat de 1936. Ni són acceptables expressions com la del conseller de Vox que definia com «cruzada de liberación» l’alçament contra el govern elegit democràticament (que obtingué el silenci còmplice del president Galmés), ni tampoc és tolerable un revisionisme històric que empra parcialment determinades fonts per recrear un relat alternatiu acientífic i parcial. I no és possible que PP-Vox vulguin que circulem per les carreteres mallorquines trepitjant novament la memòria dels qui, només per tenir una ideologia diferent de la dels feixistes, foren obligats a pagar aquest suposat crim amb la seva suor i sang. Cal que ens despertem i que diguem no a aquesta repetició de la violència, vestida de farsa democràtica en el Consell de Mallorca.

Qui vulnera el passat, resta forçat a repetir-lo. Qui amaga els fets de la repressió, esdevé còmplice immediat d’aquesta, malgrat que els separin dècades de distància. Qui insulta la memòria dels presos republicans que deixaren la seva vida o salut a les carreteres mallorquines, reprodueix els gestos de violència que els abocaren a un patiment constant i una humiliació de la qual foren incapaços de recuperar-se. Qui encobreix als que vandalitzen aquests senyals, els fa costat.