D'un gris plom

Manolete va ésser un enamorat de Mallorca. Així ho afirmava en una revista de Renfe que es repartia gratuïtament en els viatges en tren de llarga durada. Es deia Trenes, com no podia ésser d’altra manera, i la direcció convidava personalitats o persones força populars a escriure sobre els paratges o ciutats amb què simpatitzaven. I Manolete va triar Mallorca. Tenia tirada vers Barcelona, s’havia fet una torre a Sant Just Desvern. Però va escriure de Mallorca, cal significar-ho. «Aparte de mi querida Andalucía (escriu) uno de los lugares que más impresión me causa es Mallorca». Parla de la claror de l’Illa, de l’assossec que troba en la contemplació del paisatge. De fet comparteix la percepció que en tenia Gertrude Stein i que anys abans havia encomanat a Robert Graves: «Mallorca és el paradís si ets capaç de suportar-ho». Els elogis de Manolete són de 1945, el mateix any que Graves va retornar a Deià. Ho subratllo, perquè ben segur que ho era una meravella, però en blanc i negre. D’un gris plom, potser. I inhòspita per a aquells que no feien part de les altes esferes econòmiques o socials. Aquella Mallorca estava despoblada, en El Terreno hi havia quatre hotels. Manolete contribuïa a enviar-nos parelletes en viatge de nuvis. Res de l’altre món: un cap de setmana a Palma amb el temps just per embadalir-se davant la mar i menjar una paella a Can Llabrés abans de tornar a casa amb algunes ensaïmades a la maleta. Graves acollia gent que, a parer de tothom, no eren com nosaltres. Vestien de manera informal fins i tot els diumenges, i tenien un comportament extravagant. Abans de la guerra Villalonga parlava de les dones que fumen. Idò això. Feia ús d’una anècdota per expressar el distanciament cultural entre els forans i els estrangers. Però tornem a la Mallorca dels temps difícils. La dècada dels quaranta, els peninsulars que arribaven a Palma, exceptuant les parelles que venien a gastar els quatre menuts dels regals de noces, ni podien baixar al port. Eren retornats al punt de partida perquè aquí no podien procurar-los feina. Tanmateix, és probable que una mida tan taxativa amagués una motivació d’ordre públic. Clar i net: la majoria dels arribats eren rojos, de manera que la diàspora no afavoria un control policíac exhaustiu. En qualsevol cas, els peninsulars no eren l’únic grup social indesitjable. També ho eren els gitanos. Operaris de Cort calaren foc a les barraques de Can Pere Antoni que els permetien dormir a cobro i els embarcaren cap al seu punt d’origen. Va ésser el novembre de 1952. Ho especifico per si de cas llegeix aquest article una historiadora dels moviments socials que en volia saber la data i no la hi vaig saber dir. L’únic pecat d’aquelles famílies gitanes era la pobresa. En expressió de l’època, feien mal d’ulls. Anaven de poble en poble per estanyar una paella o cordar una olla. I si fent camí podien arreplegar mig sac de fruita o de verdura, no se n’estaven. El temps de collita molts de pagesos dormien en el tros. El meu padrí matern era un de tants. Tenia, ran de carretera, una esplèndida teringa de carxoferes amb unes carxofes com a melons. Els gitanos feien net. L’endemà la padrina li tirava en cara que fes de no veure’ls. M’han demanat si podien agafar-ne un parell, es justificava, i jo què havia de fer...? Mentia. Però mentides com aquesta fa que me’n senti ben orgullós, d’ell.