Fila que fila

Fa 25 anys que tres estrofes del reeixit poema de Joan Alcover, en el solemne embolcall d’Amadeu Vives, és l’himne de Mallorca. Jo hi era en aquell ple. Oficiava Damià Pons, amb la sensibilitat del poeta i l’oratòria geniüda del profeta. Diuen que s’ha jubilat. Potser cobra pensió, però, en mestratge, segueix en actiu.

El sentit de pertinença és l’argamassa d’una societat, i el que en legitima el seu dret a l’autogovern. Lo que identifica el demos, el territori-població, cridat a exercir el poder (cràcia). La cultura comuna congria símbols. A l’ensems, tota institució política procura dotar-se de signes de comunió ‘nacional’.

La nostra desgraciada peripècia política no ens ho ha posat fàcil. De fet, l’acord sobre l’himne no s’adoptà per unanimitat, el PP el degué trobà ensopit. Convenguem que no té la marcialitat de l’«alzad los brazos, hijos del pueblo español, que vuelve a resurgir». No crida a la conquesta, a l’imperi, va de feina, prosaica, modesta, coriosa, de profit, filar i venga filar, cadascú al teu redol.

Les Illes Balears no tenen himne. La relació de les illes amb la balearitat és problemàtica. Ens cal teixir fórmules federals simbiòtiques, que passen per avanços en el protagonisme polític de l’illa.

Potser caldrà consultar La Balanguera. Ella sap, de la nova primavera, on s’amaga la llavor, i tix, de tradicions i d’esperances, la senyera del jovent. Tradicions en plural. Tot lo que no se’n nodreix i hi dialoga, i ho mescla, i renova, o ho subverteix, és postís, vacu. Plagi, deia Xènius. La soca que més s’enfila és la que més endins pot arrelar. Però només t’enfiles, poc o molt, si hi ha esperança, futur.

I, compte, que no vos enganyi l’halo de fatal resignació, és el biaix conservador d’Alcover. Hi és, cert, quin remei? Però l’anciana també riu i remuga; fins i tot, alguna vegada, farta d’abusos, l’han vista mudar de parca a fúria; llavor és capaç d’enviar-ho tot a filar.
Del que podeu estar segurs és que, mentre hi hagi un poble que canti La Balanguera: La Balanguera filarà.