La vida per la llibertat

Joan F. López CasasnovasPalma15/12/21 3:59

Que los fusilen a todos. Yo, el Rey». És el dictum de dia 9 de desembre de 1831 del rei Fernando VII, anomenat El Deseado i tanmateix un dels més nefasts espècimens de la monarquia borbònica. Eren passats per les armes el matí de dia 11 de desembre. El pronunciamiento de José Mª de Torrijos acabava regant de sang la platja de San Andrés (Màlaga). Hi morirem quaranta-nou persones que pretenien acabar amb els ominosos governs de terror absolutista. Fou després que l’exèrcit dels cent mil fills de Sant Lluís, amb la conxorxa ordida pel mateix rei d’Espanya, hagués posat punt i final al Trienni Liberal (1820-1823). La repressió dels progressistes va ser tremenda. Molts es van haver d’exiliar –des de Gran Bretanya serien els qui importarien a Espanya el Romanticisme–, entre els quals es comptava el mateix Torrijos, que havia ocupat alts càrrecs en els governs liberals i abans s’havia negat a reprimir els independentistes de les colònies espanyoles a Amèrica. S’estimaven el país, la humanitat, que volien lliure de tot esclavatge...

Entre els qui donaren la vida per la llibertat, hi havia uns quants menorquins. Els seus noms s’identifiquen com a «de Mahón»: Francisco de Munde, José Olmedo, Esteban Suay Felíu, José Triay Marquedal, Pablo Castel Pulicer i Miguel Prast Preto. (Les transcripcions dels noms no s’ajusten: Mercadal, Castell, Pellicer, Prats...). Una monografia de la catedràtica de la Universitat de Barcelona Irene Castells Oliván sobre aquells fets ajuda a entendre’ls. Manuel Flores Calderón, estant ja en capella, va escriure: «Avui morim aquí en la ignomínia. Qualque dia la Nació recordarà les nostres morts i ens aixecarà un monument». En efecte, el tenen. La fossa en què hi ha les seves despulles és anualment honorada per republicans d’aquella zona del Mediterrani andalús.

Dia 11 d’aquest mes se n’han complit 190 anys. Si fóssim un país normal, a Menorca –si més no a Menorca–, com a mínim tindríem un lloc de la memòria (un carrer, una escultura en plaça pública...) dedicat a aquells lluitadors per la llibertat. No és així. Qui se’n recorda avui, dels menorquins afusellats a una platja de Màlaga juntament amb Torrijos?
«Si viene un día en que el pueblo / no cante a la libertad, / que se caigan las estrellas / como se rompe el cristal». Doncs, si el desig que expressa aquesta copla andalusa s’acomplia aquí, als pobles d’aquestes illes ens hauria caigut damunt el firmament sencer.