Magraner, ‘tirita’, russos i cocaïna

Me trob amb en Gori Bollesta que ve de Palma i me diu que quan ha passat Xorrigo, ja ha sentit que tornava a ser a ca seva. «Si de Xorrigo veus Cabrera, bon temps t’espera», li dic, i continuam per avall cap al cassino, pensant que la vida moderna ens allunya de les inclemències del temps, al menys com les sentien els nostres avantpassats. I l’acusació al ‘canvi climàtic’, provocat per la contaminació atmosfèrica, ens fa pensar que els fenòmens anormals són el seu resultat. Així, pluges intenses, nevades fora temps o calors sobtades ens volem fer creure que abans, això, no passava. Res més lluny de la veritat. Tanmateix és un dels temes recurrents de conversa més habituals. És per això que hom descobreix, i redescobreix, que la saviesa popular, radicada en l’experiència de la natura, fruit de l’acumulació de sabers generacionals es manifesta generosa en les dites, parèmies i consells, habilitats en els refranyers i ‘parenòstics’ populars, que no són més que l’expressió condensada d’anys i panys de contacte amb la mare natura. Pot ser, però, com diu Anton Chejov «Quan la gent és feliç no se’n tem de si és estiu o si és hivern».

«¿Que hi feies devers Ciutat tu?» deman a n’en Gori, que davalla devora jo. Idò l’amo en Toni Bossa volia tenir es certificat des Covid i l’acompanyava a Son Llàtzer. Saps que ha passat? Idò quan hem estat a lloc, no trobaven per dins s’ ordenador ses clarícies de sa seva darrera vacuna. Ell preocupat ha dit a s’al·loteta que manejava sa màquina: «Me sent, si no ho troben, fa un mes que me vacunaren, encara duc sa ‘tirita’, la hi puc mostrar…» «No és d’allò més net l’amo en Toni» dic, «Pensa tu! Les cascarrulles el s’han fet seu. El pobre va quedar sord de nas». «Sord de nas?» li deman. «Sí, quan un queda sense sentir olors, diuen que ha quedat sord de nas, o al manco, així ho deia mumare» «Encara té ovelles?» Li deman. «No, caaa! Ja no mena cotxo. Abans posava ses ovelles dins una furgoneta grossa i les duia de bocí en bocí, ses ovelles ja havien aprés que ses figues els hi agradaven, botaven, i cap a davall sa figuera s’ha dit!»

Al cafè em passen el ‘parte’: un detingut amb vuit quilos de cocaïna –era un colombià que vivia a cal capellà Burritano- , un intent de suïcidi, una parella nova estranya, un mort asfixiat per una gelera de butà... en una paraula, un caramull de laments, contrapuntejats amb el del «no plou i és molt necessari, ja veuràs tu que amb sa puta guerra que han mogut els russos pujarà tot i haurem de comprar més gra, si no plou...» La panòplia m’és de cada dia més coneguda i pens que hauré de variar la dita llatina Sapere aude –‘atreveix-te a saber’- per: prefereix no saber. La realitat ens escarrufa, a causa de la gent que té mal pel cap ... i no són crosteres!