TW
2

Arisc d’abusar en les variacions sobre un mateix tema, hi torn, convençut que no hi insistim prou com a societat quan és clau per comprendre els problemes i els reptes del país. De fet, m’hi arrossega l’actualitat, amb un devessall de nou material que confirma, una i una altra vegada, com l’injust sistema de finançament assetja els nostres serveis públics i amenaça present i futur.

Partim avui de l’informe de les Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública sobre la situació límit de l’Atenció Primària: Extremadura hi destina 272 € per habitant, les Illes Balears 174. ¿Com és possible, quan les Illes Balears generàrem un 60 % més de riquesa (de PIB) que Extremadura? La mitja espanyola és 211, i Espanya ens tracta de «comunitat rica». Tan rics, que no hem de menester Atenció Primària? I en això tant és el govern Sánchez com el Rajoy, generosament votats a les Illes Balears. Generositat sense retorn.

Que la Comunitat de Madrid estigui a la cua en despesa sanitària té un alt component ideològic, ayusià, però entre Extremadura i Balears l’etiologia és una altra, per comprovar-ho, els bastarà una llambregada als sengles pressupostos. A Extremadura gestionen un 28 % del seu PIB, les Illes Balears un 16 %. Gestionant un 28 % del nostre PIB, podríem doblar la despesa en Atenció Primària. Les conseqüències nocives d’aquest estat de coses són ben reals, pràctiques, a les portes d’una consulta mèdica. A urgències. No són dades de solidaritat, ans de colonialisme.

La recepta de la dreta és continuar creixent en població i turistes, baixar impostos i despesa pública, i així... millorar la sanitat (!). La Seu plena d’ous. Però encara el recordam el darrer govern del PP: la insuficient despesa en Atenció Primària que comentam (dades 2019) va ser un 25 % superior a la que féu el PP el 2014. El conjunt de la despesa social augmentà un 70 %. Llavor hi ha els que diuen que el gran problema de la sanitat aquí és que hi ha mallorquins que volen xerrar en mallorquí... Un Estat que vetlli pels seus ciutadans ens fa falta, un de propi preferiblement, clar, confederat, i superar tants de complexes i autoodi que consenten i eternitzen aquesta situació malsana, malaltissa.