Estratègia, empatia

La importància de sentir com a pròpia una realitat etnocultural s’ha vist amb el debat sobiranista català i amb l’actitud que han adoptat molts catalans espanyols d’esquerres. Tot i que consideren que Espanya és un femer de corrupció i una herència light del franquisme, en cap moment els ha passat pel cap donar suport a la independència. Per què? Perquè per a ells la lleialtat etnocultural –castellanoespanyola– és innegociable i no els resulta ni concebible desvincular-se’n administrativament. Deia també divendres passat que, aplicat al debat nacional de Mallorca, sovint es diu que, per incorporar més gent al projecte sobiranista o de país, el que s’han de fer són polítiques que ofereixin drets, benestar, etc. L

a meva tesi és que això pot ser veritat només si en paral·lel hi ha –o es genera– un sentiment d’empatia cap a la llengua i la cultura de Mallorca. Si no hi és, no es captarà ningú, per molts de drets i molt de benestar que s’ofereixin. Per això la demografia és important: perquè el vincle afectiu amb la realitat etnocultural, potencialment, ja hi és. Ara bé: les identitats nacionals dels individus són flexibles, es poden matisar, ampliar i enriquir. Un mallorquí, castellà o àrab pot fer-se seva la mallorquinitat a través de l’escola i dels mitjans de comunicació –per això l’espanyolisme té l’obsessió de desmantellar la immersió i els mitjans de comunicació en català. O a través de les relacions personals. Jo tenc un col·lega castellaníssim que, sense deixar de ser castellà, cada vegada és més mallorquí, primer perquè la dona és mallorquina i l’ha immergit en la llengua i la cultura del país i, ara, perquè les filles parlen un perfecte català de Mallorca. Agradi o no, la política necessita de la prepolítica, la ideologia depèn en gran part dels sentiments.