TW
5

La queixa d’algunes organitzacions empresarials per la limitació del nombre de creuers diaris (troben que 3, ó 4, són pocs -!-), ha passat amb més pena que glòria, fins i tot ha causat sorpresa. I és que el debat sobre la saturació i el caràcter insostenible del nostre creixement és en un altre estadi. Tant és així, que les mateixes patronals matisen la crítica: només exigeixen estudis previs rigorosos sobre... la capacitat de càrrega.

La dreta anuncia que revertirà totes i cada una de les mesures de contenció. Però sense la virulència d’altre temps. Per què? Perquè mai tanta gent havia remugat per les conseqüències sobre el descans i la qualitat de vida, sobre la saturació de serveis, la pressió sobre recursos escassos (casa, energia, aigua...); ni se n’havia temut que els rècords de turistes comporten baixar en renda per càpita. O en els paranys del luxe. I no és perquè no tenguin ben present el negoci i el treball que genera l’activitat turística, que cada mesura limitadora exigeix ponderar-ne els efectes socials.

En motiu de l’acord sobre creuers, el secretari d’Estat de Turisme declarà que respectava la Sobirania (sic) de Balears. De sobirania, tanmateix, poca, i, en aquesta matèria, tirant a gens. De fet, no cerqueu aquesta regulació en butlletins oficials, no hi és. No és una norma dictada per l’autoritat democràtica, prèvia participació pública (previsiblement intensa i polèmica), sinó una entente cordiale entre Conselleria de Turisme i patronal. L’Estat sí ho podria regular, però els recoman esperar-lo d’asseguts.

PSOE-PP estan instal·lats en què només Madrid pot decidir sobre les portes d’entrada al país; i un complex provincià, de ca atupat, ho legitima cada quatre anys. La resposta hotelera a una recent reivindicació política per assumir la gestió dels aeroports ha consistit en expressar preocupació per la possibilitat que això comportés reconsiderar la capacitat màxima...

Ens cauran calamitats, sota un sol de justícia, perquè se’ns advertí i no escoltàrem (Jer, 35). Sempre hi haurà qui tracti de talibans als defensors de la racionalitat ecològica. Però canvien les tornes i pareix arribat el moment de rebobinar fil. Com diria Fuster, encara hi ha fe a Israel.