Llorenç CapellàPalma16/12/22 0:29
TW
0

La revista Bona Pau ha fet setanta anys, set dècades fent-se ressò del glatir de la vila que la va veure néixer, Montuïri. Ens remuntem, per tant, a l’any cinquanta-dos del segle passat. Poso èmfasi en la data, perquè qualsevol aposta a favor de la informació suposava remar contracorrent. Bona Pau es publicaria amb el subtítol de Hoja parroquial de Montuïri i amb el contingut en castellà. Tot l’any era hivern cru per a la cultura i la llengua catalana. Per a totes les llibertats, és clar. La llengua romania segrestada. El primer número de Bona Pau porta data de dia 27 de gener de 1952. Un mes després, el primer de març, va inaugurar-se, a Palma, l’exposició del Diccionari Alcover-Moll i, de manera excepcional, va autoritzar-se l’ús de l’anomenada lengua vernácula per part dels oradors. D’això se’n diu segrest cultural o segrest de tot un poble. Bé, Bona Pau va agafar empenta gràcies al dinamisme del rector d’aleshores, Bernat Martorell.

Tanmateix, a l’any cinquanta-sis el pare Martorell s’establiria en el Perú, de missioner. El gran impulsor i custodi de Bona Pau, al llarg de dècades, ha estat Onofre Arbona, un mestre d’escola vinculat a Acció Catòlica, autor d’un llibre evocador, Montuïrers que han deixat petjada. Sota la direcció d’Arbona la revista va augmentar el nombre de pàgines i, en la Transició, va passar a redactar-se totalment en català. Des del 2018 la dirigeix Jaume Martorell amb resultats òptims. Bona Pau s’ha convertit en una revista visualment atractiva i amb uns continguts plurals, d’interès comú. D’altra banda, la col·lecció Quaderns montuïrers acaba de publicar el número dinou, a cura de l’historiador Guillem Mas Miralles. Aquest segell editorial, dependent de Bona Pau, es va crear per donar sortida als treballs d’investigació, de qualitat garantida, que tenen a veure amb personatges i fets de Montuïri o amb qualsevol aspecte històric o cultural relacionat amb la comarca. El número esmentat recupera de l’oblit la biografia de Rafel Ribas Miralles, un pilot d’aviació destinat a l’aeròdrom de Getafe i que va rebre ordre de llançar propaganda republicana a la denominada zona nacional. Parlo de l’any trenta-sis, no cal dir-ho. L’aparell de Ribas va haver d’aterrar d’emergència prop de Sòria. El detingueren i el condemnaren a mort per sediciós. El crim va ésser a Burgos, en un camp de tir de l’exèrcit. Ribas no havia llançat cap bomba, probablement era un demòcrata de perfil conservador... Guillem Mas, en l’estudi preliminar, posa l’accent en el Montuïri de començaments del segle passat. La manera de viure, el camp i la indústria, l’escola, la religió... Rafel Ribas va néixer en el si d’una família pagesa, de pregones conviccions catòliques que ell compartia. Un oncle seu, Josep Miralles, seria rector de la Real i prior de Lluc... A ell vull referir-me. Guillem Mas, entre altres cartes, reprodueix la que va remetre el clergue a la seva germana, la mare de l’aviador, després de l’afusellament. És una mostra inequívoca de la nova moral imperant. L’acceptació d’una injustícia pregona, la connivència de les víctimes amb el nou sistema... Proclama el pare Miralles: «Una muerte como la de Rafael la quisiera yo para mí. ¡Qué dicha poderla esperar con la preparación de Rafael!» En fi, no dic res més. Em limito a felicitar la gent que fa Bona Pau, i a recomanar un llibre. Excel·lent per més senyes.