Algú escriví que «el major dolor de la mort no és el de la mort pròpia, sinó el de la mort dels qui estimes»; no és la mort teva sinó la mort d’altres que portes al cor. No vull negar la gran dosis de veritat que conté l’expressió esmentada. La mort dels qui estim em segueix colpint, i per ells es perllonga el plor. Però dues morts recents m’han colpejat tant que han tingut el poder de trastocar en mi el plantejament anterior. No li discutiria, d’haver-lo emprat, el terme gran, però sí el terme major.
La meva experiència és la següent: les dues persones que fa poc moriren, una a Mallorca i l’altra a Lima, no eren les dues persones del món que jo més vaig estimar, però eren, les dues, persones que m’estimaren molt, i bé ho demostraren, sempre seguiren el curs de les meves rutes, sempre em valoraren, corregiren i estimularen. I no reberen de mi correspondència adequada; amb elles sempre vaig ser suficientment educat, però no suficientment agraït, i ara prou em pesa. Cert que sovint coincideixen els que estimares amb els que t’estimaren.
Però les dues darreres morts m’obren l’interrogant: l’amor que més et configura, és l’amor teu que de tu surt o l’amor d’altre que a tu t’arriba? La gratuïtat més nítida, és la meva o la seva?
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.