El gueto interior

Santiago Amigorena, en El gueto interior (Edicions 62, 2020), afirma que «l’horror cru d’alguns fets, al principi sempre permet ignorar-los». En realitat, la frase l’hem d’atribuir a Vicente Rosenberg, un ciutadà argentí, de nissaga jueva, nascut a Varsòvia. Us en faig cinc cèntims, de la trama: Vicente, o Wincenty en polonès, havia emigrat a Buenos Aires l’any 1928 i, bé per això o bé per allò, va deixar d’escriure’s regularment amb la família. La invasió nazi de Polònia el va agafar a la desprevinguda. La mare, a qui tant s’estimava, era a Varsòvia, acabaria en el gueto. Tanmateix, tot i la inquietud que el rosega, la distància geogràfica actua de lenitiu. El primer paràgraf de la novel·la és prou aclaridor: «El 13 de setembre de 1940, a Buenos Aires, la tarda era plujosa i la guerra a Europa tan lluny que encara ens podíem pensar que érem en temps de pau». Tant les notícies de premsa com els comunicats de la diplomàcia europea coincidien a donar una versió light del crim que s’estava perpetrant. I Vicente, durant un temps, fa de creure-se-la. Paral·lelament s’està edificant un gueto interior per protegir el propi equilibri emocional que, paradoxalment, acabarà essent l’espai de les contradiccions, de la consciència insatisfeta. Vicente o Wincenty remena distretament el cafè amb la cullereta, assegut a una taula del Tortoni, i el pensament vola a Varsòvia. S’interroga: «La mare es deu poder rentar les mans abans de menjar?» o «Si l’han detinguda, espero que hagi pogut conservar el seu xal (···) el seu xal de llana rosa. Només demano això, Déu meu». De les quatre-centes mil persones del gueto, en varen sobreviure unes cinquanta mil. Amb tot, la dimensió infinita de la tragèdia, més que les xifres de la massacre, ens la dona Vicente o Wincenty en referir-se a la més que probable violació dels costums més irrellevants de la mare. Si l’han traslladada a Treblinka, disposarà del xal, podrà rentar-se les mans...? Per entendre les cavil·lacions de Vicente o Wincenty hem de reinterpretar aquestes preguntes. En realitat pensa el següent: la mare no es pot ensabonar les mans i jo ho faig tantes vegades com vull. La brutalitat envesca. De manera indirecta Vicente o Wincenty se’n sent culpable passiu, del genocidi nazi, en comparar la seva vida plàcida de Buenos Aires amb una Varsòvia massacrada. Vaig recuperar El gueto interior, després de veure imatges del sabotatge a la presa de Kherson. L’aigua ha arrasat una vuitantena de pobles i una superfície infinita per on rodolen milers de mines convertides en àvids taurons metàl·lics. Tot passa enfora, em dic mentre miro absort la meva tasseta de cafè. Els experts afirmen que les pèrdues són incalculables. Els camps inundats i tot el gra perdut, els arbres arrabassats... Tanmateix, comprendrem que la tragèdia és molt més pregona d’allò que ens diuen i estem disposats a creure, si ens aproximem als universos perduts de les petites coses que turmentaven Vicente o Wincenty. Quants de xals de mares ha arrossegat la torrentada? I retrats de família...? Memòria i sentiment a cabals, en definitiva. Malauradament la barbàrie, a força de repetir-se, ja no ens commou. És cert que Ucraïna ens queda lluny, a l’altra punta d’Europa. Però la distància no hauria d’ésser excusa per a refugiar-nos en un gueto interior bastit d’excuses. L’horror, si s’ignora, enverina.