TW
1

A ixò de les eleccions generals a Espanya és pur eufemisme, perquè, de fet, ens trobam davant d’unes eleccions presidencials en tota regla. L’elecció del Congrés dels Diputats com a cambra legislativa és una simple derivada d’aquestes presidencials. Els votants, quan exerceixen el sufragi, no miren les propostes dels candidats de la seva circumscripció, sinó que trien president, o, en el millor dels casos, una força secundària que moduli l’acció del futur president. Aquest és un sistema bipartidista, PP i PSOE com a partits presidencials, Vox i Sumar, com a moduladors. Els mitjans de comunicació estatals i les seves rèpliques territorials no donen opció a altres referents polítics que no se considerin ajustats en aquest guió. Les opcions territorials són menystingudes o presentades com a anomalies del sistema que posen en perill la cohesió de l’Estat i el seu projecte nacional, més fruit dels egoismes locals que de la defensa d’un interès just i legítim.

Aquí, ens agradi o no, aquest és el marc mental en què ens movem. De fet, les passades eleccions del 28 de maig, no han estat més que unes primàries d’aquests comicis presidencials en clau netament espanyola. Ha estat així al conjunt de l’Estat i les campanyes dels grans partits han jugat aquesta opció per damunt dels problemes municipals o autonòmics, els quals han passat a un segon terme davant clàssics de l’argumentari madrileny, com l’eterna pervivència d’ETA, que tot ho trastoca.
No obstant això, la resistència dels partits nacionalistes ha estat notable allà on han assentat un discurs desacomplexat. En política és necessari tenir un valor afegit i no confondre’s amb les opcions dominants. En un moment en què el PP és a l’alça, tot el que se li assembli, acabarà devorat per ell. Vox, fins i tot, ha marcat terreny per no caure en la voràgine. A les Balears, el PI ho ha tengut més difícil i això s’ha notat; cosa que, per qüestions òbvies, no li ha passat a Més, el seu depredador natural es troba en una esquerra espanyola que està en hores baixes. Ara Més ni tant sols ha donat opció a una candidatura de país amb el PI, el matrimoni de conveniència amb Sumar s’ha imposat. L’objectiu, salvar el soldat Sánchez; el país, pot esperar.