Històries d’estiu

A l’espera que Santa Rita, advocada dels impossibles, viatgi a Waterloo per intercedir a favor de la continuïtat de l’autoanomenat govern més progressista de la història d’Espanya, l’estiu se’ns farà infinitament llarg. L’actualitat rau en les picabaralles dels Borbón. Algun d’ells abandonarà Marivent amb el nas rapinyat. No hi ha gaire cosa més noticiable. De manera que han reaparegut els ovnis. N’hi ha a voler, els ianquis els han vist. I endemés afirmen que Mussolini i Pius XII en tenien un perhom. L’abril de 1950 en veren volar devers el Coll de sa Grava, a Montuïri. La passada dècada se’n tornaren a veure. Les estèrils hores de xafogor, conviden al somni, al record. Dissabte farà cent anys de l’homenatge dels conservadors, en el Grand Hotel, a un dels seus líders d’aleshores, el senyor Socies Gradolí, pel fet d’haver perdut les eleccions a Corts de l’abril proppassat. Va guanyar-les Joan March, i el senyor Socies va decidir tocar el dos de la política activa. March va convertir el conservadorisme tradicional en quelcom de l’antigor. Així com encara fa dos dies Pedro Sánchez deia que Puigdemont era el passat i resulta que és el futur, March no parlava a la babalà. El senyor Socies va saber que s’havia convertit en un cromo, aquell 30 d’abril, en botar del llit i contemplar-se en el mirall. Va veure’s llunyà i buit. És ben curiós: amb tants d’anys de vida pública no ens va deixar ni una frase de llibre. Si de cas passa a la història és pel fet d’haver deixat sense feina els tramviaris de Palma, l’any dinou, en vaga per la carestia de la vida. Les vagues relacionades amb el transport solen ésser l’exponent d’un malestar generalitzat. El març de 1951, la vaga dels tramvies de Barcelona va suposar el primer gran envit de les classes populars a Franco. El tiquet del trajecte havia passat de cinquanta a setanta cèntims, mentre que a Madrid en costava quaranta. La gent va focalitzar el malestar en la figura del governador civil, Baeza Alegría, a qui responsabilitzaven de malbaratar els diners públics en joies per a qui deien que era la seva amant, l’actriu Carmen de Lirio. Ambdós negaren aquesta suposada relació sentimental, però les cançons ho afirmaven: «Ella es tan buena persona/ que es de todos la querida./ Justo es que paguen su vida/ las gentes de Barcelona». Foren amants...? Qui sap. Parlem de la vaga que, en realitat, va ésser un boicot. Baeza Alegría va enviar la Guàrdia Civil contra els manifestants i el nombre exacte de morts no s’ha pogut quantificar. Sí sabem que una de les víctimes va ésser un nen de cinc anys. Eren temps sòrdids. La mort no sols parava en el Camp de la Bota, sinó que corcava la intel·ligència. Carmen de Lirio, a Memorias de la mítica vedette que burló la censura, conta que Ignacio Iquino havia rodat El Judas, ambientada en la Passió d’Esparreguera. Parlem de l’any 1952. Atès que la majoria d’actors eren de la localitat, va suposar que obtindria permís per a doblar-la al català. Els censors quedaren estupefactes. En català...? De cap manera. No l’autoritzaren. Llegiu allò que en diu la mateixa Carmen de Lirio: «según los censores Jesucristo hablaba en castellano, no en catalán, porque nunca nadie se lo enseñó». Una boutade...? Sí, d’acord. Però que persisteix en el temps. Pregunteu-ho al senyor Le Senne. Ben segur que situa la cova de Betlem entre Valladolid i Palència.