‘Oppenheimer’

És fàcil, en realitat, desdenyar Oppenheimer, el biopic de Christopher Nolan sobre «el pare de la bomba atòmica». És d’una grandiloqüència tan explícita i deliberada, és d’una genialitat tan geomètrica, és d’un virtuosisme narratiu i visual tan orgullosament robust i ostentós, que no costa gens dir-ne que sí, que és una pel·lícula potent, interessant, d’un efectisme prou convincent, però que no deixa de ser un biopic bíblic a la manera antiga, vull dir a la manera del Hollywood d’abans –un biopic bíblic, aclarim-ho, sense Bíblia ni religió, però amb un Déu inconcebible embolcallant-ho tot, el misteri de la física, i un messies colossal al centre, el protagonista de la pel·lícula, J. Robert Oppenheimer. Per tant, sí, és fàcil desdenyar-la, o posar-hi emperons, o regatejar-li la grandesa. Al cap i a la fi, Nolan pot fer pensar en una versió recargoladament postmoderna i tècnicament hipersofisticada de Cecil B. DeMille. A més, el protagonista és un geni brillant i torturat de manual, tan arrogant com carismàtic, tan polèmic com femellut, d’una angoixa fonda però presumida, una mena de forat negre amb potes i cervell que il·lumina i fa brillar els forats negres del món. I tanmateix Oppenheimer, de Christopher Nolan, es pot qualificar –sense temor a gastar encara més una expressió de la qual se sol abusar amb barroeria– d’obra mestra. No és només el guió –ple de recurrències, ple de detalls enigmàtics als quals es retorna a mesura que avança el metratge i que a cada retorn guanyen sentit, fondària, amplitud, riquesa de sentit–; no són només els actors –una galeria de cares i de veus memorables posades al servei d’uns gestos i d’una retòrica que fan l’efecte de ser explosions, ones expansives–; no és només l’astúcia històrica i intel·lectual amb què se’ns fa evident que la revolució de la física de la primera meitat del segle XX només es pot entendre posant-la al costat de la revolució de les avantguardes literàries i plàstiques dels Eliot i els Picasso. És tot això, sí, però també són altres coses, igual de perceptibles, però una mica més indefinibles, o més inexplicables: és l’ambició que brolla natural –hi ha coses que només té sentit fer-les amb ambició desmesurada–, la destresa gràcil de la pura artesania, l’animalada de la pura genialitat. Crisis polítiques i dilemes ètics filmats amb trepidació. Horror dit amb emoció i bellesa. La veritat del que és alhora calamitós i magnificent.