El deure moral de ser intel·ligent

I és que una proposició com aquesta obre tot un ventall de possibilitats reflexives. La més important i evident és la que suposa elevar el raciocini a la categoria moral. Sempre tenint en compte que ‘ser intel·ligent’, en aquest context, s’entén com el ple exercici de la intel·ligència segons la capacitat de cadascú.

La intel·lecció, que, normalment –ho subratllo– ha estat considerada un valor perquè facilita la vida pràctica i el benestar material, segons aquesta tesi seria també un deure, un deure amb un mateix, però sobretot envers els altres, un deure moral.

Evidentment, la intel·ligència no és una garantia de moralitat, ni de bon tros; sovint s’utilitza per enganyar o perjudicar l’altre, sense que per això deixi de ser intel·ligència; però, seguint aquesta idea, tota persona que renuncia a la seva intel·ligència a l’hora d’actuar, estaria procedint de forma amoral.

I dins l’ample ventall de reflexions suscitades per aquesta proposició hi hauria la referent a la intel·ligència artificial en la mesura que aquesta suposi un desistiment de les pròpies capacitats; en aquest cas, estaríem abocats a una societat amoral.