La pregunta del milió

La pregunta del milió: disposen els elefants d’una consideració especial que se’ls nega als bocs...? Dit d’una manera més concreta: per què la mort de l’elefant de Botswana va ferir infinitat de consciències i, en canvi, considerem la caça del boc a la Serra de Tramuntana una pràctica cinegètica que contribueix a l’equilibri ecològic i al manteniment d’un entorn paisatgístic declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO...? En conclusió: si Juan Carlos de Borbón, en comptes de disparar a un elefant hagués abatut una cabra mallorquina, no sols hauria evitat exiliar-se com els rapers, sinó que el Consell de Mallorca li hauria omplert el pit de medalles. Admetem-ho, entre la fortuna i la dissort hi ha, a vegades, el cantell d’una treseta. Tot i això, el discurs del Consell entorn dels valors ecològics, culturals i esportius que adornen la caça del boc no acaba de fer el pes. Vejam. Hi ha un rebuig social evident contra la caça i qualsevol maltractament animal. Corine Pelluchon, l’autora del Manifest Animalista, arriba a afirmar que aquell que fa ús de la violència contra un animal està agredint la humanitat. És així...? Baixem el suflé. Venim d’un temps infinit en el qual no se’ls reconeixia als animals el dret a la vida ni al benestar, cosa que justificaria la perdurabilitat d’una mentalitat caçadora, sobretot en els    hàbitats rurals. Tanmateix s’imposen els corrents d’opinió que n’abominen, de la caça. Centrem-nos en Mallorca: ara mateix ens commovem perquè una tortuga marina ha triat l’arena de Can Pere Antoni per a efectuar la posta. No hi ha res a dir, tot i que Maria ja hauria volgut trobar tan bona acollida a la cova de Betlem...! A posta, allò que sorprèn d’aquesta humanització que en fem, del món animal (i compte, benvinguda sia!) és l’exclusió dels bocs d’un suposat catàleg de races a protegir. Si vostè en vol matar un, de boc, endavant, pot fer-ho i, endemés, tindrà garantit l’aplaudiment sempre que passi per caixa. Sorprenentment, la caça del boc s’ha convertit en un negoci enfocat a satisfer les ganes de disparar d’un turisme d’alt poder adquisitiu. Imagineu-vos-en el perfil social, dels caçadors: empresaris majoritàriament novaiorquesos, diuen. I la sensibilitat: gent que travessa l’oceà per apostar-se a una roca amb l’escopeta carregada, mentre un súbdit balear li aguanta la safata amb whisky i canapès i, un altre, li posa la millor peça a tir. Aleshores, pum! Ja m’enteneu: el milionari dispara i els funcionaris del Consell (o qui designin) corren de quatres amb el medaller i un metre per a certificar la distància de punta a punta del banyam. En qualsevol cas, d’això no se’n diu matar un boc, sinó fer-se amb un trofeu. El cap de l’animal, no cal dir-ho, serà tractat per un taxidermista i ornarà una de les parets (ja entelada la seva meravellosa mirada de cel i verd) d’un pavelló de caça. Amb un afegitó: a la placa corresponent sobresortirà el segell de qualitat del Consell de Mallorca, la qual cosa es indigerible des del moment que és una institució que ens representa a tots. Tanmateix després de preguntar-vos sobre l’elefant i el boc, la segona pregunta del milió és inevitable: què passaria si les tortugues, que han fresat a les nostres platges, fossin trofeus cobejables per a aquell turisme de qualitat amb matera rabiosa...? Estalvieu-vos la resposta. Tots la sabem.