Indiana Jones

Ah, Indiana Jones: de nin i d’adolescent, volia ser com ell; de jove, ambicionava dirigir les seves pel·lícules; d’adult, fa temps que tenc claríssim que el millor és gaudir-ne les aventures assegut tranquil·lament al sofà. Per a molts que vàrem néixer durant els 70 i els 80, Indiana Jones és l’home (de cel·luloide) de les nostres vides. Podem haver estat entusiastes de James Bond, podem haver flipat amb la ironia de supervivent desmanegat de John McClane, podem haver passat gust i podem haver-nos dislocat la mandíbula de tant riure amb les bogeries frenètiques i explosives de Martin Riggs, però tot és sentir la música immortal de John Williams i veure la silueta amb el capell, la jaqueta i el fuet perquè quedi clar que, d’amor de bon de veres, només n’hi ha un. Qualsevol pretext és bo per tornar a veure totes les pel·lis d’Indiana Jones –si les he vistes cent vegades, ¿per què no mirar-les cent-una, per què no mirar-les dues-centes vegades?–, però cap pretext és millor que el fet que s’estreni un nou títol de la saga. Indiana Jones i el dial del destí ha tancat per sempre –ara sí que ja és segur del tot– la saga del fenomenal arqueòleg, i el cert és que és una cloenda que està a l’altura de tota la sèrie: tan aventurera, tan vital i tan divertida com sempre, més unes gotes d’amargor crepuscular i de tristesa fonda –ni els herois més audaços i resistents arriben indemnes a la vellesa–, i amb un equilibri perfecte entre la nostàlgia pel que va ser i la realitat del que és, entre la fidelitat a la grandesa del personatge i la seva vulnerabilitat d’home ja gran marcat per tota classe de ferides. Si L’arca perduda era l’excitant aventura inaugural, si El temple maleït era la continuació rarenca –més fosca i alhora més infantil que la primera–, si L’última croada era la història tan fabulosament trepidant com emotivament simbòlica que ens donava la imatge completa –biogràfica i familiar– del personatge, si La calavera de cristall era la inesperada i malgrat tot digníssima represa, El dial del destí és la cloenda melancòlica, però festiva i vitalista, d’allò que, per molt que s’acabi, en realitat és tan increïble que ja no s’acabarà mai. Moltíssimes gràcies per tantes hores de pura felicitat, Indiana.