TW
0

La creativitat literària té molts de punts en comú amb la creativitat cinematogràfica, però a la vegada també hi té moltes divergències. Mentre que l’escriptor només depèn d’ell, de la seva imaginació i del seu ofici, de les seves ganes i predisposició, i d’unes poques eines fàcilment assequibles –paper i bolígraf o, ja en la majoria dels casos, ordinador–, una guionista i directora de cine necessita un pressupost considerable, un equip tècnic eficient i tota una sèrie de recursos bàsics imprescindibles per tal de dur a terme les seves idees. En aquest sentit, una indústria audiovisual com la de les Balears, amb recursos limitats, té poques opcions per tirar endavant projectes i prosperar. Per ser. És per això que, quan és, quan aconsegueix ser, s’ha de celebrar, i s’ha de recalcar que el mèrit és enorme. He pensat en tot això després de veure Quest, el primer llargmetratge de ficció de la cineasta felanitxera Antonina Obrador.

La pel·lícula ha estat coproduïda per Nanouk Films i per la des de fa anys indispensable La Perifèrica. Conta la història d’un jove naturalista (Enric Auquer) que s’instal·la tot sol en una illa aparentment deshabitada per estudiar-ne la flora i la fauna. Pausada, densa, poètica, introspectiva, contemplativa, és una pel·lícula en què les diferents textures i els diferents colors del paisatge tenen un pes de protagonista: els moviments arrissadament rítmics de les ones, l’ondulada robustesa mineral del rocam, les filagarses d’una blancor cotonosa dels niguls estampats damunt la claror blava del cel, les espesses formes escultòriques del bosc, les corbes i les taques dels cossos despullats, les geometries i els clarobscurs de l’interior de la casa on s’allotja el protagonista... Com a directora, Obrador té una mirada molt plàstica, que es nota singularment en la cura amb què capta la llum (el director de fotografia és Marc Miró) i en l’harmonia compositiva de cada fotograma, molts dels quals podrien funcionar com fotografies autònomes o com pintures. La meticulositat de la pel·lícula va de bracet de la meticulositat investigadora del naturalista, la qual aviat pren un caire misteriós, entre inquietant i laberíntic, com d’obsessió al·lucinada. El que semblava un relat realista és una fantasmagoria, subratllada per la música atmosfèrica de Maria Arnal, tan potent com suggeridora.