De Son Xigala a Garibaldi

Aquests dies ha estat notícia i motiu de polèmica la projectada conversió de les cases de la desapareguda possessió de Son Xigala en un plurihabitatge de luxe. ARCA s’hi oposa per bé que el promotor es comprometi a preservar la clastra i la façana. El valor patrimonial va més enllà de la construcció. És històric, mediambiental. Les cases apareixen documentades el segle XVII. A començaments del XX les habitava Ricard Roca, un empresari de primer nivell a la Mallorca d’aleshores, un enamorat de les arts. Roca va presidir la Cambra de Comerç, de la qual seria president honorari; també el Cercle de Belles Arts, i posteriorment una escissió d’aquest, l’Associació d’Artistes Pintors promoguda, entre d’altres, per Pilar Muntaner i Antoni Gelabert. Va conrear l’amistat de Degouve de Nuncques durant la seva estada a l’illa. I de Joaquim Mir, de Rusiñol. Ho dic per posar de relleu que en tombar pedra, destruïm memòria. Ricard Roca probablement fa part d’aquest nombre escàs d’empresaris que s’han compromès a fer de la cultura un bé social. Va ésser una persona important, decisiva en alguns episodis d’aquella ciutat que acomiadava un segle i guaitava a l’altre. En la construcció del passeig de Sagrera, per exemple. La nissaga dels Roca havia adquirit notorietat amb el seu pare, Francesc Roca Paretes, un barceloní que s’establí a Palma i fundà Casa Roca, una botiga especialitzada en la venda de llibrets de paper de fumar de marques pròpies. Altrament obriria sa Mistera, un taller de mistos de cartró i de llenya amb molt bon mercat a la Península. Roca Paretes era força singular, extravertit. A la vellesa va enemistar-se amb els fills, atès que l’acusaven d’haver descapitalitzat l’empresa, i per tal de desfogar-se i, probablement, de justificar-se, va escriure i publicar un fullet, titulat Desahogos del alma, en el qual, en to dolgut i grandiloqüent, no deixava res per verd. Tanmateix, el fill major, Eduard, és el blanc principal de les seves crítiques. Què no havia fet per ell...? D’això se’n dol. D’adolescent, Eduard, havia abraçat l’aventura bèl·lica a la Itàlia de la unificació. Dia 5 de juny de 1866 va desaparèixer com per encantament. On deu ésser n’Eduard...? Se fa el migdia i no s’asseu a taula, toquen vespres i no acut a sopar ni a jeure. Finalment els pares reberen carta des de França. Començava així: «Queridos padres míos, que hoy van a tener el disgusto mayor que en la duración de su vida han tenido». Ai vatua dell…! Per si ja no estaven com un pa de cera, la frase següent els va acabar d’alertar: «Mi plan es alistarme en Italia al cuerpo de voluntarios que han de ser mandados por el valiente Garibaldi». Per consegüent, el senyor Roca Paretes va embarcar l’endemà cap a Marsella i, d’allí, en tren, cap a Itàlia. Va topar-se’l casualment en un carrer de Liorna i «al verme (escriu en referència al fill) te quedaste con las manos pegadas a los muslos, lo mismo que un soldado que está en formación sin moverse». Dit d’una altra manera, dret com un fus, de pedra. No cal dir que el va fer retornar a casa de quatres, sense toc de trompeta. En fi...! Parlàvem de Son Xigala. Cal preservar-ne les cases. Per història. Per arquitectura. Per territori. Per tantes coses...! Endemés, les pedres ens parlen. I ho fan d’això i d’allò. Fins i tot, com és el cas, de les vicissituds familiars més entranyables.