La terra dura d’Anna Punsoda

Després d’anys vivint a Barcelona, Anna Punsoda (Concabella, 1985) ha decidit retornar a la seva terra d’origen, enduent-se amb ella el seu home i els seus fills petits. No ha estat una decisió tranquil·lament meditada, sinó forçada per les circumstàncies: pels preus del lloguer, per l’alt cost de vida, per la despersonalització i la massificació galopants de la ciutat... Cada retorn a casa després d’haver-ne estat fora molt de temps constitueix alhora un fracàs i una victòria: fracàs per haver hagut de partir d’on arribares amb tota la il·lusió per fer-t’hi una vida, victòria per poder tornar al lloc on començares a viure i saber que hi tens el teu espai. Punsoda és escriptora, periodista, traductora i editora –juntament amb el seu home, Ignasi Moreta, dirigeixen una editorial exquisida i exigent, Fragmenta– i, per tant, ha escrit sobre el seu retorn i sobre el món, els paisatges i la gent que la tornen a acollir. Que són els dels Plans de Sió, entre la Segarra, Agramunt i Cervera. ‘El cor de Catalunya’, en diu ella al subtítol del llibre, que es titula La terra dura i ha estat publicat per Pòrtic. Estructurat com un dietari que s’allarga durant tot un mes, la millor manera de llegir el llibre és entenent-lo com si fos un assaig personalitzat, un enfilall de reflexions vivencialitzades, vull dir que Punsoda s’hi posa al centre no per consignar el seu dia a dia sinó perquè sap que parlar d’ella directament i del seu món més pròxim és la manera més arriscada, més genuïna i més profunda per parlar dels temes que l’obsessionen: Catalunya, la família, una concepció diguem-ne radicalment ètica de la llibertat personal i col·lectiva, la vocació intel·lectual... Punsoda, que té una prosa plena i precisa, a estones esquerpa i brusca però alhora paradoxalment suculenta, i sovint amb un punt d’humor molt efectiu, no compartimenta mai. Vull dir que, en les seves frases, en els seus paràgrafs, en les seves pàgines, sovint hi conviuen temes, tons, idees, observacions i personatges que en principi no tenen gaire a veure però que, posats junts, es complementen i redimensionen a l’alça. Així, la política i l’erotisme, les renúncies i les esperances, l’urbanisme i l’ecologia, la història i la immigració, encaixen uns amb altres i mostren al lector un paisatge complex, dramàticament viu, graciosament en moviment. En definitiva: llegiu La terra dura, que na Punsoda té un cervellàs i bona prosa.