Picasso i Miró: una gigantomàquia

Sense Barcelona i sense Catalunya (Horta de Sant Joan, Gósol), Picasso no hauria arribat a ser mai Picasso. A Barcelona, s’hi va fer un home i hi va conèixer els seus primers grans mestres o col·legues respectats (Rusiñol, Casas, Nonell), mentre que a Gósol i a Horta de Sant Joan hi va repensar la pintura, la va reinventar, la va revolucionar, i hi va concebre i desenvolupar el cubisme. La catalanitat de Picasso –senyera al capçal del llit, la barretina, a ca seva s’hi sentia sovint el català i ell de vegades el parlava– és una cosa que bàsicament només ignoren els espanyols, però que ell sempre va deixar clara. Més que mai, quan va voler que el seu museu es fes a Barcelona. Enguany que fa cinquanta anys de la mort del geni que va pintar Les senyoretes d’Avinyó i el Guernica, el seu museu barceloní s’ha aliat amb un altre dels grans museus de la capital catalana, la Fundació Miró, i junts han muntat una doble exposició extraordinària, simplement titulada Miró-Picasso. No cal res més: només els noms, costat per costat, de dos dels deu millors artistes del segle XX, els quals a més eren amics i s’admiraven. I es complementaven des de les seves irreductibles personalitats. Aquesta complementarietat queda clara amb les exposicions. La pintura de Picasso és història, novel·la, assaig; la de Miró és poesia, filosofia, teologia. En les seves obres (pintures, dibuixos, escultures, ceràmiques), hi ha els jocs, les angoixes, la força i el virtuosisme del geni, però en Picasso el geni és minotàuric i terrestre i en Miró és alat i astral. L’art de Picasso és un mapa de la vida i del món tal com són, l’art de Miró és una brúixola de la vida i del món tal com els somiam. Per a Picasso, la desmesura és una cosa que hi és i es vol i es persegueix; per a Miró, la desmesura és una cosa que es troba o es descobreix. Picasso pinta com qui envesteix i devora i Miró pinta com qui balla i fulgura. Tots dos llampeguegen, sí, però els llamps de Picasso il·luminen el futur refent i posant al dia el passat mentre que els de Miró incendien realitats que encara no existeixen. Miró, que era més jove i va triomfar més tard, admirava molt Picasso i en va aprendre moltes lliçons, però no el va copiar mai. Has de ser un geni colossal per admirar Picasso, estudiar-lo, relacionar-t’hi i estimar-lo, i tanmateix no deixar-te esclafar o assimilar per ell. Miró i Picasso, Picasso i Miró: quina gigantomàquia dels colors i les formes.