Josep M. LlauradóPalma14/12/23 0:29
TW
0

No sé quantes ciutats tenen museus dedicats a les obres prohibides, i a la xarxa no en trec l’aigua clara. I afegim-hi que intentar aclarir-ho és maleïdament antinòmic: si s’exposen significa que ja no són prohibides. En tot cas, paga la pena divulgar l’obertura recent del Museu de l’Art Prohibit a Barcelona que, empès per l’empresari i col·leccionista Tatxo Benet, aplega pintures, escultures i instal·lacions d’artistes de renom que han estat censurades, per motius que no cal ni esmentar (els de sempre: posicions religioses i/o política mal païdes, per excloents) tot i que se sumen al respectiu valor artístic de cada peça. Un altre contrasentit: la coerció que patiren les proporcionà una fama afegida. Ja saben, l’efecte Streisand.

Sí que és extens el repertori global que han format en temps real les creacions prohibides. A Tallinn, Estònia, hi ha un petit i furtiu museu de llibres censurats d’arreu, una etiqueta que inclou innombrables títols. S’hi explica on i per què foren prohibits, i n’accepten donacions per fer-lo créixer. Quelcom semblant al que fan, de moment, al Museu Nacional de Literatura de Taiwan, amb mostres periòdiques sobre la censura. Si aquests centres s’ampliassin podrien albergar el mural de Mike Alewitz, encarregat per la Fundació Puffin, que la comissària del Museu de la Ciutat de Nova York, Sarah Henry, rebutjà perquè «no expressava tota la diversitat i el conflicte inherents a la història de Nova York», i els quadres de l’artista anti-apartheid Breyten Breytenbach, cremats a Sud-àfrica. I potser les obres del museu Savitsky, a l’Uzbekistan, que salvà obres perseguides per Stalin i ara és al punt de mira dels fonamentalistes islàmics. Tot i que mai no hi cabrien els milers d’obres desaparegudes després de la revolta de Tian’anmen, el 1989, perseguides per la mena d’antimuseu (perquè cerca la destrucció de les obres, no pas la conservació) que són les autoritats culturals xineses. Just el contrari del que aconsegueix el Centre d’Art Perseguit de Solingen, a Alemanya, que exposa artistes que van ser prohibits pels règims nazi i de la RDA. Si aquests museus cerquen un subtítol podria ser ‘Museu del que ens distingeix d’altres cultures’. I que duri.