Mòbils i somnis

A una setmana de l’arribada de Santa Klaus agafa força la campanya que aconsella la supressió dels mòbils als alumnes en horari escolar. La iniciativa és laudable, però hem d’admetre que al sant de les joguines li fem una mala jugada. Quants d’infants i adolescents esperaven aquest Nadal per canviar de mòbil o disposar del primer? Molts, moltíssims. I Santa Klaus n’havia pres nota. Ara, en canvi, haurà de buidar els sacs perquè pares i docents han arribat a la conclusió (en bona hora!) que creen addicció i obren la porta a webs no gaire recomanables. És una mesura profilàctica, probablement encertada. Tanmateix, deu anys enrere, uns altres pares i uns altres docents consideraren que els mòbils i els seus germans, els ordinadors, havien de revolucionar en positiu la convivència i l’aprenentatge escolar. Em faig ressò d’una sentència que Amando de Miguel agafa de Baroja: «Los adultos conspiran contra la infancia». Naturalment la cita del sociòleg abasta les relacions d’infants i adults en general, cosa que li permet afirmar que aquests darrers, els adults, no permetem que els infants s’expressin espontàniament. Als d’ara, els aconsellem els videojocs, la pràctica d’algun esport, probablement competitiu... En contraposició hem desterrat els jocs imaginatius, aquells que permeten a les criatures crear un món, el seu propi món. Quin error! Els hauríem de deixar triar sense dirigir ni domesticar (altra cosa és educar) les seves preferències. Perquè el cert és que els afaiçonem perquè siguin com nosaltres, els adults, amb els únics factors diferencials de l’època, però en el fons volem que formin una societat que s’assembli a la nostra i a la que heretàrem de les generacions precedents. Els despullem d’espontaneïtat. L’infant no aspira a l’eternitat, sinó al present, a posta té una capacitat innata d’ésser feliç. Entre els adults predomina una versió casolana i indirectament egoista, de l’eternitat. El sentit de la propietat és un d’ells. Ens perpetua. La mort subjau en el subconscient dels adults. Mai de mai Lorca s’hauria estirat en un llit amb les sabates posades, perquè li recordaven els morts. En aquesta por a la mort cal cercar el seu rebuig a la vellesa. S’hi refereix el psiquiatra Emilio Valdivieso en El drama oculto (Ediciones de la Torre, 1992), un estudi sobre la psique de diverses personalitats del segle passat. A Palabra de Lorca (Malpaso Ediciones, 2017) també apareix aquesta referència a la mort i a les sabates, ara de manera més extensa: «los pies así, apoyados sobre los talones (···) me hacen recordar a los pies de los muertos (···) los pies quietos, juntos, con zapatos sin estrenar... Y eso es la muerte». Lorca també visualitzava la mort en els peus junts i quiets de les saletes d’estar, quan les visites s’acomodaven amb posat circumspecte. Créixer i incorporar-se a la vida dels adults té quelcom d’acceptació irremeiable d’una batalla perduda. Miquel Sbert, a Setanta (Lleonard Muntaner, 2023), ens regala un poema colpidor sobre l’acceptació de la vida tal com és amb una referència tangencial, tenyida de tendresa, a la infantesa perduda: «I la vida, ens deien, ens dèiem, s’endreçarà per si sola, naturalment, amb parsimònia, però amb seguretat. No descartem la desgràcia, ens deien, ens dèiem, però no cal cridar el mal temps». Aquest «ens deien» i «ens dèiem», tot un món de saviesa...!