Jaume II contra les franqueses del regne

Els historiadors no poden seleccionar els fets a gust. Però ho fa el fal·laç historiador. Especialment quan descendeix de la història a l’arena i, sovint, al circ de la política. Jaume II, fill del Conqueridor, rei de la Corona de Mallorca (1276-1311), no en té cap culpa però ha estat involucrat per determinats elements polítics amb una visió instrumental del passat. El motiu: el 12 de setembre de 1276 va jurar les franqueses del regne arran de la coronació. L’acte no passava de tràmit imperatiu, solemne i majestuós, però tràmit. Una formalitat més del procediment. Aquesta trivial constatació s’associa, segons algunes veus emanades de l’acadèmia local, a un subjecte històric de major transcendència: el que l’exitosa maniobra juramental fou l’acte de naixement del poble mallorquí i de les excelses llibertats irradiades del text. S’obvia que el poble i la carta antecedien el requisit, i que Jaume II no va fer més que complir amb un requeriment natural. Tanmateix l’artificiositat de l’escena grandiloqüent és minsa parafernàlia si atenem que l’aspecte acreditat pels intranscendents dictàmens ‘ad hoc’ requerits per l’administració (el Consell de Mallorca), a fi de verificar una dada ‘històrica’ que reverberàs una decisió política presa prèviament, passa per alt una circumstància gens banal que no ha estat advertida pels informants. Això és, que més tard Jaume II actuà contra una part de la legalitat jurada un quart de segle abans. El 1300 -obviarem ulteriors explicacions per qüestions d’espai- el monarca va tornar a confirmar les franqueses. I aprofità l’ocasió per fer-ne una intensa retallada. Com que la meva ploma, aquí, no és la més experta, cediré la paraula a la consideració del professor Antonio Planas Rosselló, principal autoritat en matèria de dret medieval mallorquí. (El lector pot consultar tot el que a continuació expòs i cit al seu treball ‘Estudi historicojurídic’, publicat al volum Llibre dels reis. Llibre de franqueses i privilegis del regne de Mallorca, Palma, J.J. de Olañeta Editor & UIB, 2010, pp. 51-72). La reforma, llegim, «va introduir un profund retall de l’autonomia municipal aconseguida al llarg de l’anterior centúria». De manera que els jurats (els regidors d’abans), «elegits pel rei de forma autoritària» varen patir restriccions que no tenien. Hi hagué oposició, per descomptat, però Jaume II no va fer marxa enrere. Qui restituí la legalitat vulnerada va ser el seu fill Sanxo quan el 1311 confirmà les franqueses i derogà «la obra del padre restableciendo la del abuelo», escrigué Quadrado a finals del segle XIX. La terminologia del text designa una porfidiosa realitat: «les dites detraccions (fetes per Jaume II)…, aqueles no contrastans… revoquem e anul·lem», afirma el nou rei. La finalitat de revalidar la derogació de la conflictiva reforma és palmària. Per això, repertoris jurídics posteriors, com el Llibre dels Reis, no recullen el desgavell jurídic de Jaume II. I, per tal que no quedàs cap dubte del rebuig de la flagrant vulneració de l’aparell «constitucional» del regne auspiciada per Jaume II, Jaume III, quan complí l’habitual tràmit de jurar les franqueses (1333), incorporà íntegrament el text explicatiu de la diàfana declaració restitutòria del seu predecessor Sanxo.