Bernini

Diu el tòpic que, per a un artista, poques coses són més perilloses que la fama, la riquesa i la relació intensa i estreta amb els poderosos del seu temps. Justament el que més costa d’entendre, fins i tot el que més admiració causa, de les trajectòries i les obres dels grans artistes italians del Renaixement brillant i del barroc espectacular és que ja varen ser molt celebrats i admirats en vida, varen poder fer doblers (en algun cas, molts de doblers) i es varen relacionar més o menys de tu a tu amb reis, amb papes, amb nobles quasi reials i amb burgesos perfectament aristocràtics, i que, tanmateix, a pesar d’això, no degradaren el seu geni, ni abaixaren el seu ritme de feina, ni s’acomodaren a una concepció previsible i rutinària de la creativitat, ni tampoc es relaxaren en la seva inventiva apassionada ni en la seva fanàtica productivitat. Contràriament al que diu el tòpic, no tan sols no consumiren el seu geni en una flamarada enlluernadora però efímera sinó que varen tenir trajectòries llarguíssimes i la mar de consistents, trajectòries que varen durar dècades i que els varen permetre deixar un volum d’obra gegantí i abundantíssim, literalment colossal. Pens en Gian Lorenzo Bernini (1598–1680), escultor, arquitecte, urbanista, pintor de petit format, dissenyador d’objectes decoratius, home de teatre i escenògraf, un gegant de la versatilitat, un prodigi de precocitat només comparable a Mozart, el pare estètic de la Roma barroca, una Roma que, avui, no tan sols és plena de petjades berninianes sinó que és com és en bona mesura perquè Bernini així la va imaginar i així la va fer. Places (la de Sant Pere del Vaticà resulta magnificent fins i tot plena de taques massives de turistes), esglésies, palaus, monuments funeraris, fonts públiques..., i sobretot escultures, les quals eren i encara són impressionantment valuoses per elles mateixes però que, alhora, tenien en compte l’espai que ocupaven, l’arquitectura que omplien i amb què es relacionaven: Bernini és Miquel Àngel més Shakespeare més Hollywood. El geni granític i elàstic de Bernini es va preservar esplendorós i pletòric durant seixanta anys a pesar d’haver-se posat al servei de tres papes de Roma i del rei Lluís XIV de França, i això, si ho penses bé, és tan inconcebible com que el tipus creàs escultures de marbre en què la pedra es fa carn, la pedra es mou, la pedra crida, la pedra puja al cel.