La Medalla d’Or

És el primer cop a la vida que em concedeixen una Medalla d’Or i no sé si he d’estar content o no. Com a soci de l’Obra Cultural Balear de tota la vida, la concessió que em pertoca de la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts que el Govern d’Espanya m’ha atorgat em genera un veritable dilema. No acabo d’entendre quins són els veritables objectius del donant. Què pretén l’Estat espanyol adjudicant-me aquest suposat honor? Tampoc veig que jo sigui mereixedor d’ell. El que jo he fet, en relació a les belles arts durant aquests últims seixanta anys, ha estat treballar en direcció contrària a la de l’Estat. L’Estat m’ha impedit en tot moment fer ús de la meva llibertat natural a l’hora de parlar la meva llengua, de potenciar la meva cultura i d’estimar el meu país. I per haver dut a terme aquesta labor, en oposició a la seva maldestra actuació, ara em dona les gràcies? Significa això que l’Estat espanyol està fent un acte de contrició o s’està fotent de mi? Em sorprèn.
Escalivat com estic des de sempre, no ho acabo de veure clar. Més que una Medalla d’Or és com si em regalés un Cavall de Troia. Què hi ha dins aquesta medalla? Sé que en el fons és com un d’aquells sepulcres emblanquinats de l’Evangeli: blancs per fora i podrits per dins. No acabo de veure la finalitat d’aquest obsequi. És com si el Real Madrid li entregués un Premi d’Honor al seu gran enemic i rival el Barça. No té explicació. Com és possible que l’Estat espanyol m’afalagui per la meva actuació personal en favor de la meva identitat si tota la vida m’ha perseguit per fer-ho: per xerrar la nostra llengua, per conservar les nostres tradicions i per estimar la nostra terra. És mal d’entendre això.
Penso que en el fons aquesta medalla és més falsa que els duros sevillanos del temps de la dictadura de Primo de Rivera. Un simulacre. Una hipocresia castellano-espanyolista com les que ens hem hagut d’empassar durant més de 300 anys seguits. No ho sé, em sap greu, però fa segles que porto la mosca darrere l’orella. No li veig la gràcia.