Del Tianet a la taula dels Torrella

La gastronomia fa part important de les festes de sant Antoni, de manera que les de Sant Sebastià se n’han d’inventar una de pròpia per no anar a remolc. El Tianet, una creació amb garrova i taronja de Sóller del pastisser Lluís Pérez, s’ha considerat oficialment el dolç més representatiu de la festivitat. Altres forns de primeríssima fila, entre els quals hi ha el Fornet de la Soca, també han aportat coneixements i creativitat. Tot sigui per a major glòria del patró...! Imagino que a alguns escriptors com Josep Maria Tous i Maroto, Lluís Ripoll o Gabriel Sabrafín, els hauria encantat dir-hi la seva. El primer dels citats en parla, de gastronomia, i naturalment de dolços, a Bosquejos de antaño (Impremta Alcover, 1950). Don Pep, que així era conegut Tous i Maroto, comenta que a les confiteries de Ciutat venien coques rosades i puntes a l’aire. Cal dir que ni les unes ni les altres l’entusiasmaven. De les coques rosades afirma «que debían el nombre a su forma y el adjetivo al suave tinte rosado que les daba la cochinilla», mentre que considera ses puntes a l’aire «bastante insípidas, que más no daba de sí la clara de huevo que constituía su base». Ben segur que don Pep preferia els plats de forqueta, força més consistents. Com la capirotada, el trinxat, el rollo o el capó a lo Rei en Jaume. Descriu el rollo com un plat de mandonguilles que es servia a taula «en forma de gran corona erizada toda ella de piñones». Don Pep lamenta que la majoria d’aquests plats hagin desaparegut de la cuina tradicional. Cas de viure, se l’escoltaria. Don Pep era don Pep...! És curiós el tractament diferencial o reverencial que han rebut, de manera espontània i sempre en llengua castellana, alguns escriptors a Mallorca. Tous i Maroto és don Pep, de la mateixa manera que diem don Guillem Colom, don Miquel Forteza o don Francesc de Borja Moll. És una distinció social que vés a saber com s’origina. Jaume Vidal Alcover sempre va referir-se a Maria Antònia Salvà com a dona Maria Antònia. En fi, coses...! Don Pep, és a dir Tous i Maroto, fa referència a un àpat sonat que va oferir Jaume de Torrella a l’enviat de Joan el Gran, pels volts del segle XV. L’enviat venia a allistar homes per anar a la guerra i els jurats, d’entrada, n’hi oferiren cinc-cents. Va quedar, no cal dir-ho, gratament sorprès amb l’oferta, tant o més que amb l’exhibició de riquesa dels prohoms. Va haver-hi festes i saraus i, en el carrer, el poble badocant. Al banquet dels Torrella va enlluernar dona Blanca, l’amfitriona, que va moure’s «con aire de majestad y noble desembarazo». Tocant a l’àpat «campearon la riqueza, el lujo y aquel exquisito gusto que sólo se adquiere (···) a fuerza de ver y comparar lo que se ha visto en grandes mesas». No anomena les viandes, don Pep, però podem imaginar-nos-les. Va haver-hi músics i cants. I entre plat i plat va versificar el trobador més famós de Catalunya, l’Albertet. Conta don Pep, citant un cronista de l’època, que «al terminar el canto todos los caballeros depositaron en manos del trovador cadenas y sortijas; doña Blanca, arrancándose de sus cabellos la pluma de oro que los sostenía, la clavó en el sombrero del cantor inspirado». El poble s’ho mirava tot des del carrer. I sembla que en va quedar satisfet, de la visita. Dels morts i ferits que va causar la guerra no n’ha quedat memòria.