Coses que no canviaran mai

En general, els que se’n queixen són homes blancs, heterosexuals, ja bastant veterans o si més no de mitjana edat –tal qual el retrat robot de qui firma aquest article–, i sovint se’n queixen amb la ràbia ploranera del nin a qui li han dit de compartir una jugueta que ell volia només per a ell. En el camp de la creativitat, per exemple, lamenten que ara s’hagi de tenir en compte la visió i l’experiència de les dones, dels homosexuals, de les minories ètniques... I bé, naturalment que haver de tenir en compte tot això –totes aquestes noves veus (veus fins ara amagades, no inexistents), totes aquestes noves realitats (realitats fins ara amagades a la força, no inexistents)– pot donar com a resultat novel·les de manual i pel·lícules o sèries esquemàtiques i pamfletàries. Però això ja passava, diguem-ho així, en el passat, quan els protagonistes masculins havien de ser –o eren per sistema– uns tipus durs a la manera hemingwayana, les dones tenien reservat un paper d’acompanyant més o menys luxós, els homosexuals no existien o eren només un recurs humorístic, i etc. A veure, entenguem-nos: la creació, sempre, en qualsevol època i circumstància, almenys des del naixement d’això que hem convengut a anomenar modernitat, es mou en un doble eix: d’una banda, en la capacitat d’incorporar creativament les transformacions –morals, ideològiques, de modes, de costums, de comportaments– i, de l’altra banda, en l’habilitat per trencar-les, sacsejar-les, problematitzar-les o enriquir-les així com les vas incorporant. No és fàcil, però és que mai no ho ha estat. Escric aquest article perquè fa poc vaig llegir un perfil del guionista Scott Frank, escrit per Patrick Radden Keefe a la New Yorker, i de resultes de la lectura vaig tornar a mirar la minisèrie Godless, de set capítols, tots escrits i dirigits per Frank. Quan la vaig veure fa anys em va agradar molt; ara m’ha entusiasmat. En part, per la capacitat d’incorporar tot el que els nous temps requereixen que s’incorpori a les ficcions modernes –l’experiència de minories arrasades però autoafirmatives (negres i nadius americans), de dones empoderades, de masculinitats diferents, de sexualitats no normatives– i alhora de ser fidel als patrons –estètics, actitudinals, metafísics– del gènere del western. El que és antic i el que és modern, la tradició i la novetat: saber combinar això és infal·lible. Hi ha coses que no canviaran mai.