Les cartes d’en Xammar

Eugeni Xammar (Barcelona, 1888–l’Ametlla del Vallès, 1973) va ser un dels periodistes més llegendaris de la més llegendària època del periodisme català, la que va florir durant els anys 20 del segle XX i només va quedar estroncada amb l’esclat de la Guerra Civil: un estroncament que no només va tenir a veure amb la victòria franquista al final de la guerra sinó també amb el terror de pulsió totalitària de la FAI del principi de la guerra. (La FAI i la Falange: els horrors del roig i el negre units per l’espanyolisme. Sempre la història de sempre.) Xammar, que després de la guerra va deixar gairebé del tot el periodisme perquè no volia haver d’escriure en castellà, va viure exiliat fins ja ben entrada la vellesa, però la feina periodística que havia fet li va bastar per convertir-lo en un personatge respectat fins a la quasi veneració per molts dels seus coetanis –Julio Camba, Manuel Aznar, Josep Pla, Manuel Chaves Nogales...– i, també, pels pocs periodistes de les generacions posteriors que el coneixien, un respecte reverencial que el va acompanyar sempre, fins i tot quan molts el consideraven massa individualista (sempre va ser un llop sociable però solitari) i massa intransigent en el seu catalanisme alhora antifeixista i anticomunista. Fa un parell d’anys, l’estudiós Xavier Pla va publicar totes les cartes de Xammar que es conserven. El llibre es titula Cartes d’un polemista (1907–1973), va sortir a Quaderns Crema i «presenta tota la correspondència que s’ha pogut localitzar enviada per Eugeni Xammar a múltiples destinataris al llarg de la seva vida». Entre aquests destinataris hi ha Joan Estelrich, Julio Álvarez del Vayo, Rafael Tasis, Josep Tarradellas, Salvador de Madariaga, Pau Casals, Armand Obiols... A l’esplèndida introducció de Xavier Pla, meticulosa, informativa i amb tremp narratiu, se’ns presenta el personatge de Xammar en tota la seva versatilitat. Viatger incansable, apassionat de la política, analista agosarat i finíssim, poliglota, periodista de mirada penetrant i de ploma ràpida, Xammar va ser un tipus intel·ligent i molt espavilat, que va saber sobreviure i prosperar en contextos hostils sense sacrificar la integritat moral ni acovardir-se ideològicament, i que sempre es va moure impulsat per un doble motor: la llibertat de Catalunya i la seva llibertat personal.