Immigració i mancances de l’esquerra

Això que ara diré és una generalització i, com gairebé totes les generalitzacions, té alguna cosa de veritat incòmoda i alguna cosa de mentida injusta. Va, ho dic. Sempre hi ha hagut, i continua havent-hi encara avui, dues maneres de, diguem-ho així, ser d’esquerres. Hi ha els que són d’esquerres perquè volen canviar el món i hi ha els que són d’esquerres perquè volen un esquema per anar tranquils i segurs pel món. Diria –encara estic generalitzant– que en el passat n’hi havia més de la primera categoria i que ara n’hi ha més de la segona, sobretot a la cada vegada més precaritzada i desmantellada –però encara prou benestant– Europa. La diferència entre la primera i la segona categoria és de comoditat –els primers se l’arrisquen, fan sacrificis i s’exposen, mentre que els segons juguen sobre segur–, però la diferència principal rau en com es relacionen uns i altres amb la realitat. Els que són d’esquerres per transformar el món –sí, els de dretes també el volen transformar, però ara aquest no és el tema– per força han de tenir en compte les complexitats reals del món, les seves circumstàncies, els seus matisos. Els que simplement són d’esquerres per anar pel món aplicant-hi una plantilla que els orienta i els diu a favor de què i en contra de què els toca posicionar-se poden prescindir del món i de la realitat perquè el que importa no són el món ni la realitat, sinó la plantilla. El problema, és clar, és que la plantilla serveix en un pla egoista perpetuador de privilegis, no en un pla col·lectiu transformador. Vull dir que si tu ets un militant de l’esquerra i vius més preocupat per ser d’esquerres com creus que ho has de ser o com et diuen que toca que per mirar la realitat i treballar-la i canviar-la cap a on vols, no només seràs ineficient en el tractament, també t’equivocaràs en el diagnòstic. Això es veu molt en la qüestió de la immigració, com quan certa esquerra diu, amb paternalisme, demagògia, cinisme i frivolitat, que els immigrants no s’han d’integrar, obviant que els països tenen dret a continuar sent el que han estat històricament i que les societats necessiten consensos troncals per no disgregar-se en conflictes permanents. A més, l’actual esquerra faria bé d’entendre, si no vol cedir més terreny a l’extrema dreta, que el trauma de l’immigrant, obligat a viure en un país que no és el seu, té un revers en el trauma de qui, sense moure’s del seu país, veu com tot el seu món canvia.