Antoni Parietti i el funicular del Puig Major

J. Villena | 05/11/2010

Valorar:

La percepció que una gran part de la població té avui dia de la conservació dels espais naturals no era la que tenien els nostres avis. La pressió demogràfica de la nostra illa ens ha convertit en elements que distorsionen i alteren el paisatge. A les primeres dècades del segle XX, amb una població molt inferior i amb la quasi inexistència del trànsit rodat, tot Mallorca era un espai verge i una promesa de negoci turístic de qualitat; això sí, a condició de fer accessibles espais naturals que en l'actualitat es tracten de protegir.

Un dels espais naturals que tradicionalment han tingut un accés més difícil i que, precisament per això, s'ha conservat millor, és la Serra de Tramuntana. Ara bé, a la primera meitat del segle XX varen sovintejar els projectes per millorar els accessos a la Serra amb l'objectiu d'explotar-la turísticament. Eren fruit d'una mentalitat diferent i, efectivament, varen transformar el paisatge d'una manera que, segurament, avui dia seria impensable, però al mateix temps varen apropar als mallorquins i als turistes determinats paratges que, altrament, serien inaccessibles.

preload
Baixant per la carretera, el cim, i a la dreta el Pa de Figa de Son Torrella .

Baixant per la carretera, el cim, i a la dreta el Pa de Figa de Son Torrella .

30-09-2010 | Grabriel Lacomba
Puig Major, MallorcaPuig Major, Mallorca

Un dels personatges que amb més tenacitat va treballar per construir aquests accessos a la Serra de Tramuntana va ser l'enginyer Antoni Parietti Coll (Palma, 1899-1979). Parietti dirigí el departament de vies i obres de la Diputació i va presidir el Foment del Turisme. Dintre del Pla de Camins Veïnals, que consistí a arreglar camins ja existents per adaptar-los al pas d'automòbils, va dirigir personalment dues grans obres públiques a la Serra de Tramuntana: el 1925 la carretera del Port de Pollença a Formentor, que va permetre a Adan Diehl construir el famós hotel, i el 1933 la carretera de sa Calobra. Ambdues es varen fer per interès turístic, no per unir poblacions ja existents sinó per permetre l'accés de visitants a dos paratges únics i que han esdevingut mítics precisament per l'existència d'aquests accessos. Segurament, amb la nostra mentalitat molt més proteccionista, el projecte d'aquestes dues carreteres seria ara inviable; també hem de reconèixer que, sense aquestes vies, sa Calobra i Formentor no serien els dos pols d'atracció turística que són avui dia. Quina paradoxa, no?

No obstant això, el gran somni d'Antoni Parietti fou un altre: fer accessible el Puig Major per mitjà d'un funicular aeri que unís Cals Reis, el punt on s'iniciava precisament la carretera de sa Calobra, i un punt prop del cim a 1.400 metres d'altura. L'objectiu era construir al Puig Major un observatori astronòmic, instal·lacions per a esports de neu i un restaurant. El projecte es va presentar el 1934 al Teatre Principal, després que el Ministeri d'Obres Públiques donés el permís, amb un gran entusiasme popular. El juny de 1936 començaren les obres de la plataforma inferior de Cals Reis, que quedaren interrompudes un mes més tard per l'esclat de la Guerra Civil.

Un dels personatges que amb més tenacitat va treballar per construir aquests accessos a la Serra va ser l'enginyer Antoni Parietti Coll

Parietti no es resignà i el 1939 va intentar reiniciar el projecte amb la firma alemanya Bleichord-Zueg, col·laboració que va interrompre el començament de la Segona Guerra Mundial. A la dècada dels cinquanta va aconseguir permís per construir una carretera de peatge, però el 1953 el tractat entre el Govern de Franco i els Estats Units sobre instal·lacions de bases militars a Espanya va convertir el cim del Puig Major en una base americana de radars que el 1963 passà a ser conjunta. L'exèrcit espanyol va aprofitar el projecte de Parietti per construir l'actual carretera fins a les instal·lacions militars.

Per instal·lar els radars al cim del Puig Major es va rebaixar 5 metres l'altura de la muntanya i es varen construir les dues "bolles" que protegien els radars, substituïdes el 2005 per una sola, que mallorquins i visitants podem veure al punt més alt de la Serra de Tramuntana.

Avui dia, un conveni entre el Govern balear i el Ministeri de Defensa ha convertit l'àrea restringida de les instal·lacions militars del Puig Major en un observatori botànic per a la conservació de les espècies vegetals més singulars de la Serra, algunes endèmiques. El projecte del funicular és un símbol d'una altra època, d'una altra mentalitat ben diferent.

Bibliografia

Sobre les bases militars americanes a Espanya hi ha una abundant bibliografia, on es fa referència, més o menys directa, a la base de radars del Puig Major. Destaquen els llibres Las bases norteamericanas en España, d'Eduardo Chamorro i Ignacio Fontes (1976), així com Los pactos secretos de Franco con Estados Unidos. Bases, ayuda económica, recortes de soberanía d'Àngel Viñas (1981). També es pot trobar a la xarxa l'article de Lluís Úbeda Queralt 50 años de bases militares.
El gran ignorat a les bibliografies és l'enginyer Antoni Parietti, de qui solament es poden trobar articles dispersos a la premsa local. Podem esmentar els articles de Laura Jurado a El Mundo (22/9/2009), de Gabriel Rodas a Diario de Mallorca (19/4/2009) o de Joan Vicens a Sa Veu de Sóller (3/7/2009), tots escrits arran el 75è aniversari de la presentació del projecte del funicular del Puig Major a Palma.