Indians, el seu llegat a la Serra

Text: Elena Ortega / Assessorament lingüístic: Àngels Àlvarez | 20/02/2011

Valorar:

"Se cerquen homes, de 12 a 40 anys d'edat, disposats a abandonar casa seva per buscar fortuna al Nou Món. S'assegura: travessia marítima d'almenys un mes en condicions penoses, jornades laborals de 15 a 18 hores sense dies lliures, llargs anys d'estalvi i austeritat, malalties endèmiques, calor i pluges tropicals, tornada incerta i èxit dubtós, però si s'aconsegueix: prosperitat i un retorn honorable a la terra natal"


El perfil del treballador emprenedor i tenaç, que reclama aquest anunci fictici, es correspon amb el dels prop de cinquanta milions d'europeus que es desplaçaren a altres continents, en l'època coneguda com a "era de les grans migracions", i que tingué lloc entre mitjan i finals del segle XIX. Amèrica, Àsia i Austràlia oferiren a aquestes persones l'oportunitat de colonitzar terres i d'explotar-ne els abundants recursos.

Espanya no fou aliena al fenomen migratori, ni tampoc les Balears, que per la seva condició d'illes eren "... una tierra sin caminos hacia otras tierras a donde se pudiera llegar rodando, cabalgando, caminando, pasando fronteras", com escriví Alejo Carpentier.

Milers de mallorquins s'embarcaren, doncs, entre finals del segle XIX i principis del XX, cap a Amèrica, les Filipines, França o Algèria per escapar d'una vida de privacions i sense esperances d'ascens social, lligada a treballs agrícoles o artesanals poc productius. A més, els joves de menys de 17 anys podien així eludir el llarg servei militar espanyol i les guerres en què estava sumit el país.

Des de tots els pobles de la Serra de Tramuntana, nens i joves es llançaren a l'aventura migratòria per tractar de millorar la seva sort. Unes quantes desenes des dels llogarets (Galilea o es Capdellà) i centenars o milers des dels municipis més populosos (Sóller, Pollença o Andratx). Aquesta expedició no s'emprenia temeràriament, sinó que sempre tenia uns lligams familiars o d'amistat. Les persones que ja s'havien instal·lat al país d'acollida oferien feina als seus familiars o compatriotes i els facilitaven el viatge i l'allotjament inicial. Els "elegits" començaven aleshores a treballar a canvi de menjar i allotjament, com a "mossos per a qualsevol servei", en els negocis familiars: fruiteries, forns, restaurants, tallers de calçat, impremtes...

Cuba, l'Argentina, Puerto Rico, l'Uruguai, Xile, foren les principals destinacions americanes dels emigrants mallorquins. Una bona part regressà al cap d'uns quants anys i amb penes i treballs es pogueren pagar el bitllet de tornada, però una minoria triomfà, aixecaren empreses i negocis que perduraren en el temps. D'entre aquests afortunats, alguns acabaren les seves vides al país d'acollida i altres, moguts per la nostàlgia, retornaren als seus pobles amb tota mena de luxes.
A Europa, molts de sollerics i arraconers triaren França per establir els seus negocis i els seus projectes de vida. Projectes iniciats moltes vegades de manera ambulant, amb la venda de fruita o aliments, que culminaren en negocis estables i pròspers, com les fruiteries Au Jardin d'Espagne repartides per tota la geografia francesa; a més de cafeteries, botigues de queviures, bodegues, restaurants... El 1887 hi havia 43 restaurants de sollerics a Marsella.

preload
Cementeri de Sóller.

Cementeri de Sóller.

18-02-2011 | Grabriel Lacomba

Era el costum que quan aquests emprenedors aconseguien una situació de certa folgança econòmica cerquessin esposa entre les joves del seu poble natal, tot i que molts de matrimonis s'havien de celebrar per poders. Aquestes persones volien mantenir els vincles amb els seus llocs d'origen, atès que alimentaven el desig íntim de tornar-hi algun dia. Ara bé, arribat el moment, no tornarien com aquell nin o jove de poca rellevància social que marxà anys endarrere, sinó com un indià enriquit que ha ascendit al més alt de l'escala social i que dedica part de la seva fortuna a obres filantròpiques.

L'indià solia utilitzar gal·licismes o americanismes en la seva manera de parlar i tenia un accent estranger. La seva indumentària solia incloure: vestit blanc, capell panamà i armilla creuada amb una gruixuda cadena d'or que sostenia el rellotge de butxaca, a més d'un anell amb un robí al dit anular.

Com a símbol del seu estatus, els indians erigiren mansions esplèndides d'estil colonial o modernista, que era el moviment artístic en voga i que es manifestava a les façanes, galeries, miradors, torres, cúpules, escalinates i en tota mena de bells detalls. Aquests casalots elegants, desconeguts fins a l'època, disposaven a més dels últims avenços, d'aigua calenta, cambra de bany i cuina equipada. Als jardins, decorats amb pèrgoles, fonts amb brolladors, columnes i bancs, es plantaren arbres tropicals: caquis, xicrandes, arbres de la bellaombra, araucàries i, per descomptat, palmeres de ventall, que proclamaven que el seu amo havia viscut en terres llunyanes. Gairebé tots els pobles de la Serra conserven casals d'aquest estil: Can Maçana, Can Querol i Can Prunera a Sóller, Villa Francisca a Bunyola, Ca na Torretes a s'Arracó, i tantes altres.

Molts indians volgueren també deixar la seva empremta a través de monuments fúnebres i encarregaren les tombes i panteons familiars a escultors o artistes funeraris. Al cementeri de Sóller n'hi ha algunes bones mostres.

Avui dia, els descendents de mallorquins emigrats es compten per milers i tenen un bon aliat en les noves tecnologies. La xarxa els serveix de punt de trobada; així, tant podem topar-nos amb la crida d'un historiador que investiga l'emigració del seu poble cap a Amèrica o França i vol establir contacte amb emigrants originaris o les seves famílies, com amb la pàgina dels descendents de sollerics al Facebook: "Es Descendents d'Emigrants de Sa Vall de Sóller (Mallorca)".