TW
0

En un digital de Madrid, d’aquells que marquen pauta a la dreta sistèmica, apareixia un article històric amb el títol «La pérdida del Rosellón: lo que pudo haber sido para España y no fue». No esmentarem l’autor, perquè al marge de les filigranes argumentals que fa servir per descriure el xoc que va suposar la Revolució Francesa a la cort de Madrid, no té cap mania en confessar respecte del Rosselló i la Cerdanya que: «Para quienes sean legos en geografía como yo que confundo una servilleta con un mapamundi; decirles que estas dos regiones están en el sureste de Francia y que ambas tienen unos vermuts y mostazas no aptas para cardiacos». Aquest és el nivell de coneixement d’un territori que, fins al la segona meitat del segle XVII, era part de la Catalunya hispana.

Arran de l’agermanament entre Palma i Perpinyà, la capital del Rosselló, on residien els efímers monarques de la Casa de Mallorca, s’ha tengut la mateixa sensació de desconeixement. La maniobra instada per Vox, aprofitant que l’extrema dreta de Le Pen ostentava la batlia de Perpinyà, va semblar més una cimera franco-espanyola, que el retrobament de dos territoris que estan agermanats per la història, la llengua i la cultura que comparteixen. Si amb això es pretenia justificar la neodiada del 12 de setembre, fruit del pacte inicial PP-Vox al Consell de Mallorca, la veritat és que l’efecte va ser més bé el contrari: De negació d’allò que ens identifica com a poble i d’afirmació del domini dels estats que avui ens separen.

Però, no hi ha mal que per bé no vengui. Les entitats culturals del Rosselló i la Cerdanya, que visqueren els actes oficials d’agermanament amb una certa perplexitat, s’han sentit impel·lides a propiciar una aproximació entre Mallorca i la Catalunya del Nord, i donar les primeres passes per cooperar i defensar allò que encara en uneix en ple segle XXI.

Diuen que en la famosa trobada entre Franco i Hitler a Endaia, el führer alemany va oferir restablir a Espanya els territoris del Rosselló i la Cerdanya, i que el dictador espanyol va exclamar: «Oh cielos, por Dios, más catalanes no». No sé si ho confirmaria el meu antic professor de matemàtiques, el senyor Tous, que va fer d’intèrpret en aquella trobada.