CarlesdeMuroNo son los funcionarios los que deben tener libertad lingüística sino los ciudadanos, si lo dice la Constitución y el estatuto de autonomía. Los funcionarios deben conocer los dos idiomas oficiales de las Baleares para poder responder a los ciudadanos en la lengua que estos deseen.
Juan Perro ViejoSi per "països catalans" te refereixes a ses comunitats catalanoparlants, te faig a sebre que són molt anteriors a s'existència d'Espanya com a estat. Mala notícia!
Quasimodo.No hi haurà cap consulta popular per modificar sa denominació acadèmica de sa llengua catalana com a pròpia de ses Illes Balears. Ses consultes populars tracten qüestions polítiques, no acadèmiques.
ca de bouRepetir sa mateixa mentida compulsivament no farà que sigui vera. Es mallorquí no era considerat un idioma ni abans des franquisme, ni durant es franquisme, ni passat es franquisme. Sa primera vegada que es diccionari oficial de sa Real Academia Española introdueix es terme "mallorquín" ès a s'edició de l'any 1817, però només com a gentilici: "El natural de Mallorca ó lo perteneciente á está isla. Majoricensis." A s'edició de l'any 1884, aquesta definició canvia i se n'afegeix sa referida a sa llengua: "Natural de Mallorca. Ú. t. c. s. Perteneciente á esta isla." "Dialecto que se habla en las islas Baleares, una de las variedades del catalán." A s'edició del 1925, sa definició sobre sa llengua se modifica mínimament: "Dialecto que se habla en las Islas Baleares, y es una de las variedades del catalán." Continua sense cap modificació fins l'any 1982, que canvia "Islas Baleares" per "Mallorca": "Variedad de la lengua catalana, que se habla en la isla de Mallorca." L'any 2001 hi lleven sa coma: "Variedad de la lengua catalana que se habla en la isla de Mallorca." Avui, a s'edició digital des diccionari, hi ha aquesta definició: "Variedad del catalán que se habla en Mallorca." Conclusió: sa Real Academia Española sempre ha definit es mallorquí com un "dialecte" o "varietat" de sa llengua catalana. No l'ha definit mai com una llengua diferent des català. Ho pots comprovar anant a "Mapa de diccionarios", pitjant damunt "consulta en línea" i cercant "mallorquín". Hi trobaràs totes ses definicions que he copiat i aferrat aquí. Es nacionalistes espanyols continuau amollant ses mateixes mentides de fa quaranta anys per pura caparrudesa i per mor d'una catalanofòbia (mallorquinofòbia) insuperable i crònica.
mallorquinsubTu vares estudiar català a Monti-Sion? I per què l'escrius tan malament? A la resta d'assignatures anaves tan desbaratat?
AngelcaídoMés beneitures teves: Sa denominació de sa llengua catalana no ès política, ès acadèmica. No l'hem inventada en aquest fòrum ni l'ha inventada cap polític. Precisament perque ès una denominació acadèmica, no hi haurà cap referèndum per modificar-la. Es referèndums se fan sobre qüestions polítiques, no acadèmiques. No hi ha cap traductor entre "balear", "valencià" i "català" perque són varietats de sa mateixa llengua. No hi ha res a traduir. Què inventes? Esser espanyolista justifica haver de fer es ridícul sempre?
Eso, desviar la atención del anciano de Porreres.
AngelcaídoA part de copiar i aferrar escrits, hauries d'esser capaç d'assimilar-los. Sa gramàtica d'en Fabra no ès sa primera gramàtica catalana (t'ho has inventat perque de qualque manera has d'alimentar s'activisme espanyolista). Si sa gramàtica d'en Fabra "enceta el camí de renovació i modernització de la llengua", vol dir que sa llengua catalana ja existia, no ès un invent d'en Fabra (pareix mentida que t'haguem d'aclarir idees tan elementals!). No éts més curt perque no t'entrenes! T'haurien de donar de baixa com a militant des partit per ses beneitures que anolles!
Tienen que hacerle el mismo caso que hace Perro Sánchez a las propuestas del PP: decir que quiere cogobernanza y entendimiento y hacer lo que le salga de las pe....
Se denomina consenso el acuerdo producido por consentimiento entre todos los miembros de un grupo o entre varios grupos.[1] La «falta de consenso» expresa el disenso.[2] El consenso se diferencia de una mayoría en que cuando una mayoría se pone de acuerdo también hay una minoría que disiente, en cambio en el consenso no hay disenso. Una decisión por consenso, no obstante, no implica un consentimiento activo de cada uno, sino más bien una aceptación en el sentido de no-negación.