Ara que sembla que que s'hagin incrementat els atacs a la llengua catalana, és un bon moment per recordar que aquesta mena d'atacs han existit sempre, tant des d'Espanya com des de dins mateix dels Països Catalans. És a dir, motivats per l'odi, en el primer cas, i per l'autoodi, en el segon. La particularitat dels atacs forans és que incideixen, sobretot, en l'esquarterament de la llengua. Va ser la pàgina web de la Dirección General de Relaciones Culturales del Ministerio Español de Asuntos Exteriores qui va dir, explícitament, que el català i el valencià eren llengües diferents. Fins i tot el contestador automàtic de Telefónica, en l'apartat lengua autonómica, es va treure de la màniga la possibilitat que triéssim entre el català, l'èuscar, el gallec o el valencià. Talment com si català i valencià fossin llengües diferents. I recordem també l'acord que va aconseguir el govern valencià amb el govern espanyol per publicar el BOE (Boletín Oficial del Estado) en "llengua valenciana" tot considerant inintel·ligible la versió catalana.
I és que hi ha una guerra oberta contra el català. Hi ha el desig que desaparegui per sempre. I una de les maneres amb què intenten aconseguir-ho és inventant-se una altra llengua, una llengua que provoqui un enfrontament intern als Països Catalans. Però no hem de caure en aquest parany, perquè els greuges que la llengua pateix, ja sigui a València, a Castelló, a Gandia, a Alcoi, a Alacant, a Palma, a Maó, a Eivissa, a Fraga o a Perpinyà, ens afecten a tots.