Jean Serra: «A la meva poesia hi veig, en la seva evolució, una meditació de la condició humana»

| Eivissa |

Valorar:
preload
Jean Serra assegut a la seva llibreria.

Jean Serra assegut a la seva llibreria.

11-04-2017
Jean Serra: «A la meva poesia hi veig, en la seva evolució, una meditació de la condició humana»

Jean Serra [El-Biar, Alger, Algèria, 1952], té a les seves espatlles una obra literària llarga i variada, ben travada i consistent. És un escriptor ben conegut a les Balears i un dels poetes i prosistes més importants de la literatura catalana actual. La seva obra és doblement perifèrica, en el sentit que sols és coneguda per una minoria selecta i perquè a més a més viu i escriu a l’illa d’Eivissa. És a dir, entreteixeix la seva creació al marge dels tres focus editorials, Mallorca, Barcelona i València, on, no obstant hi ha publicat bona part dels seus llibres –alguns, premiats. Aquesta marginalitat dóna a la seva obra una distinció afegida, perquè en aquest cas, alta qualitat, essencialitat van de bracet.

Els seus primers passos els va fer a partir de 1975, col·laborant en revistes i periòdics. Entre 1976 i 1978 escriu tres poemaris Illa, Memòria trencada i Lleure i crepuscle de noces, que s’autoedita de forma molt artesanal. Fins a darreries de 1984 continua col·laborant en periòdics i revistes. Després d’una temporada, durant la qual ha d’atendre la seva salut malmesa, reapareix amb més energia i autoexigència. Corregirà, un a un tots els poemes publicats fins llavors, aplegant-los en llibres editats a Eivissa. Els articles literaris els va reunint en llibres, igualment publicats per editorials eivissenques. A l’Editorial Moll publica dos llibres: Àmbit humà, de poemes, i Per arribar a ser, un assaig.

Durant la dècada dels noranta i primers quinze anys del 2017, estableix contacte a l’Editorial Documenta Balear, El Gall Editor i torna a publicar a l’Editorial Moll. Hem de destacar els estudis que ha realitzat de la poesia de Villangómez, aplegats en tres volums: A la vora de Villangómez, Ales que s’obriran a un nou embat i, l’any passat, Sobre Villangómez i altres escrits, editat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, editorial que ja li havia publicat la Correspondència que varen mantenir durant tretze anys Marià Manent i Jean Serra.

En línies generals, la seva obra destaca per la perfecció estilística, per l’elegància formal i per la subtilesa en la penetració dels sentiments. En la seva poesia s’observa una línia que va del lirisme íntim, amorós i eròtic, a la reflexió existencial i, en general, a una meditació sobre la condició humana. Alguns dels seus poemes han estat traduïts, a més del francès i el castellà, al gallec, neerlandès, italià, cors, sard, àrab, romanès i txec.

El seu gran amic Antoni Nadal, de Palma de Mallorca, comentant un dels seus llibres, Àmbit humà, diu: «Ens ofereix un petit volum de poesia, on en cadascun dels poemes exposa allò que afecta el poeta en tant que home; tot allò que ateny l’àmbit humà. El poemari és un passeig per l’experiència vital del subjecte –l’amor, el sexe, les edats de la vida i el pas del temps, el record, la presència de la mort i les treves que ens atorga– que a voltes s’ofereix com a camí ja fressat, com a consell de maduresa; tot això sense oblidar la responsabilitat de l’individu com a ciutadà del món, immergit en un temps històric del qual no pot fugir ni situar-se al marge. En aquest sentit, el poeta es fa solidari del dolor de la guerra –la de Sarajevo, per exemple– i alça un crit d’alerta sobre els perills de la intolerància en què ha caigut la nostra Europa. El contrapunt a tot aquest àmbit humà és donat per les referències constants als elements de la natura: els arbres, els ocells... Així, el pas del temps és evocat amb la visió d’una olivera mil·lenària; o el millor cant, el del cor captivat, ho és amb la imatge de l’ocell engabiat. Nascuda de la individualitat, aquesta poesia es fa solidària amb els humans, amb la natura».

—Vostè va néixer a la ciutat d’Alger, però finalment ve a l’illa d’Eivissa, on encara resideix. Conti’m com va estar fet, això?
—Per a mi no ho va ser cap peripècia. El meu pare, barber de professió, va ser un destacat anarcosindicalistes dels anys trenta a Eivissa. A pesar de ser no-violent, en produir-se el Cop d’Estat contra la República, va marxar cap a València, presentant-se a les autoritats republicanes. S’incorporà al front d’Aragó, on en 1938 en un turó prop de Saragossa va caure pres per l’exèrcit nacional. En acabar la guerra, el processaren i el condemnaren a 30 anys de presó, però en va complir cinc anys i mig. A Eivissa la seva vida corria perill. En gener de 1949 va fugir cap a Alger, la dona i cinc infants. En juny de 1950 va ser la meva mare, amb els cinc fills, qui va fugir clandestinament cap a Alger, en cerca del seu home, que ja treballava de barber. Trobaren un magatzem en un casalot de Frais Vallon, barriada propera a El-Biar, (Alger). El 13 de desembre de 1952 vaig néixer jo, el sisè dels seus fills. En esclatar la Guerra d’Alliberament Nacional en 1954, la meva mare, va caure malalta i hagué de ser ingressada vàries vegades. Mon pare necessitava ajuda familiar i, a l’estiu del 1957 vàrem embarcar-nos per retornar a Eivissa. Per a mi no va ser un retorn. Era la primera vegada que posava els peus dalt del moll del port de Vila, on una gentada havia acudit a rebre’ns. «Que torna en Vicent de na Dolors!». «Que tornen n’Isabel i en Vicent de na Dolors!»

—Vostè ha estudiat la presència d’Antonio Machado en la poesia de Villangómez. Com explica aquestes afinitats?
—Villangómez sentia una gran admiració per l’obra de Machado, com la sentia per altres poetes castellans. Jo diria que Machado i Villangómez sentien la poesia d’una forma molt semblant. Una devoció per la paraula en el poema com a vehicle per excel·lència d’expressar la poesia. Els dos senten un gran amor per la terra i el paisatge. Són poetes arrelats. Parteixen del més immediat per elevar-se a categoria universal. Els dos tenen en compte les respectives tradicions literàries, sense tancar-se, sinó obrint-se al món i al seu temps.

—L’any en estampes és un llibre que hauria de figurar entre els més selectes de la literatura universal. Com s’explica que tardés tant a ser publicat?
—En aquella època publicar en català era difícil. Els editors havien de filar prim, sospesar l’oportunitat... Les raons s’han de cercar en les dificultats econòmiques, sobretot. Els exemplars es venien en comptagotes. Després de llegir l’original de L’any en estampes i de saber que no trobava editorial que volgués publicar-lo, Salvador Espriu va posar Villangómez en contacte amb el mecenes Casacoberta, que de seguida el va acceptar, editant-lo en 1956. De L’any en estampes se’n feren ressò crítics literaris de periòdics i revistes i, fins i tot, radiofònics... Amb el pas dels anys ha anat augmentant la seva valoració i s’ha reeditat vàries vegades.

—A pesar de no tenir una formació universitària, Isidor Macabich va anar fent-se a si mateix convertint-se en un destacat intel·lectual. No s’entén la història d’Eivissa sense don Isidor. Vostè en realitza una Antologia Poètica. Estant a les antípodes ideològiques de Macabich, el tracta amb molt respecte. Aquesta forma d’entendre l’altre pareix que l’estem perdent en els temps caïnites d’avui dia?
—A Macabich jo l’admirava per la diversitat de les seves inquietuds. Va ser un poeta de fonda inspiració. I tenia un gran coneixement de la llengua catalana i una especial sensibilitat en emprar-la. Va ser un bon prosista, com ho demostren dotze rondalles eivissenques recollides de viva veu del poble. No existia cap motiu per rebutjar l’encàrrec d’elaborar una Antologia Poètica. Des dels anys cinquanta del segle passat, al món s’han anat imposant les desigualtats econòmiques, l’alienació de les masses, un creixent rebuig de les classes treballadores i en generals dels més pobres i desvalguts per part de les minories riques i poderoses que governen els Estats. Però al mateix temps mai no havien existit tantes associacions cíviques i solidàries que arreu –ho estem veient darrerament–, oposen una resistència no-violenta als governs, els quals és evident que afavoreixen els multimilionaris, els banquers, els terratinents... enfonsant cada vegada més en la pobresa a milers de treballadors i treballadores i a petits i mitjans empresaris. D’altra banda, les ONGs fan unes labors d’ajuda solidària que si no arriben a tots els sers humans que passen fam i set i diverses malalties, sí aconsegueixen resultats espectaculars. En definitiva, hi ha motius alarmants. Però existeixen motius per l’Esperança.

—Li vaig a anomenar alguns dels personatges que apareixen en el seu llibre, perquè ens en parli. Josep Pla?
—Josep Pla vingué a Eivissa en març de 1948 per recollir informació per la gran guia que estava preparant sobre les Balears. Sembla que amb anterioritat ja havia vingut algunes vegades. La primera en 1921, quan ell és un jove de vint-i-tres anys. En març de 1948 després d’haver llegit alguns dels seus treballs històrics, ja sap a qui dirigir-se: a don Isidor Macabich, a qui visita a casa seva. És el 12 de març d’aquell any, i Macabich el convida a assistir a una conferència que aquell vespre donarà Marià Villangómez a la Societat Cultural i Recreativa Ebusus. La conferència duia per títol. Un poeta en el Modernismo: Antonio Machado. Josep Pla no coneixia al conferenciant, que li fou presentat per Macabich. Josep Pla va felicitar a Marià Villangómez, dient-li: «Vostè deu ser l’únic a tot l’Estat que s’ha atrevit a donar una conferencia sobre Machado». Li va prometre a Marià Villangómez que li volia escriure un dels seus Humanots, però no ho va fer mai. Es va intercanviar algunes cartes amb don Isidor Macabich, en les quals sempre es recorda de demanar per «aquell xicot tan interessant i intel·ligent». El gran prosista de l’Empordà va marxar d’Eivissa aviat. Al cap de pocs dies el Diario de Ibiza del dia 28 de març, diumenge, reproduïa un llarg article que Josep Pla havia publicat abans a Barcelona. Escrit en un castellà lleuger i com qui no vol la cosa, és tota una declaració de la catalanitat de la llengua dels eivissencs i formenterers així com dels seus principals costums. «Guillem de Montgrí era uno de los componentes de la tertulia de Don Jaime el Conquistador». [..] «Me permito creer que fue muerta la menor cantidad de moros posible. ¿Por qué hay que matar a la gente si puede ser tan útil trabajando y penando sobre la tierra?»

—Josep Clapés?
—Va ser un militar de carrera nascut al Municipi de Santa Eulària en 1864. Però la seva vocació era la de literat, poeta i historiador. Va fundar i sufragar la revista Los Archivos de Ibiza dedicada principalment a la història. No tenia una periodicitat fixa, ja que depenia de les destinacions de Josep Clapes. En 1888 publica el poema «Eivissa», on hi vessa la seva enyorança i el seu gran amor per Eivissa. Ell i altres escriptors representen la Renaixença a Les Pitiüses.

—Pepita Escandell?
—Era una dona simpàtica, alegra i amb un gran sentit de l’humor. Des de joveneta va sentir-se atreta pel Teatre i per la Música, donant-ne mostres al Col·legi de la Consolació d’Eivissa. En 1943 marxa a Barcelona on ingressa al Conservatori Superior de Música del Liceu. En 1953 obté el títol de professora de piano. A la Península hauria pogut fer carrera, però els pares la volgueren al seu costat. A Eivissa, en aquella època poca cosa o res podia fer amb els seus estudis de música. Per no estar-se sense fer res, va estudiar magisteri i ja l’any 1956 obté el títol de mestra. Íntima amiga dels germans Marià i Alexandre Villangómez, faran alguns viatges per l’estranger i va ser l’actriu eficaç del Grup de Teatre d’Ebusus, fundat i dirigit per Alexandre. Ella mateixa al llarg de vàries dècades escriurà un conjunt d’obres de teatre costumista, alegre i desenfadat i en el qual rescata multitud de paraules i expressions de la ruralia eivissenca. Aquest teatre anirà coneguent-se a través de representacions i, finalment editada.

—A vegades es té la impressió que Eivissa, Mallorca i Menorca són illes tan diferents que no tenen res a veure entre elles. Té vostè aquesta percepció? Púnic en un cas, dominació anglesa per un altre...
—No, jo no tinc aquesta impressió. Potser perquè des dels primers anys setanta vaig conèixer (a Mallorca), estudiants menorquins. Tinc amics menorquins des de molt abans de conèixer Menorca. Són de Palma de Mallorca o de la part forana les nombroses amistats que hi he anat fent amb els anys. Les illes Balears i Pitiüses en principi tenen en comú la mateixa llengua, la catalana, amb paraules i matisos diferents. Tant en la cuina i la rebosteria com en les parets de pedra seca i altres elements el substrat musulmà és evident. Ara bé, és ben curiosa la repartició dels habitants a cada illa. A Menorca i Eivissa la majoria de la gent ha viscut, durant centúries, disseminada. Un casament construït en el lloc més convenient de la finca... A Mallorca, en canvi, sembla que des de bell principi els habitants s’unien en pobles... Penso que les embarcacions púniques, empaitades pels vents i les corrents marítimes les dugueren primer a Menorca i a continuació a Eivissa, deixant de banda Mallorca.

—Com veu el tema de la independència de Catalunya?
—En la meva opinió tots els pobles, totes les nacionalitats històriques –i Catalunya ho és– tenen el dret inalienable de ser independents.

—Com veu la situación a l’altra banda del Mediterrani, a la costa que tenim al Sud…?
—Sempre he dut Algèria al cor. Sempre he seguit unit a la primera infancia argeliana. D’adolescent el meu interés es va acréixer i, amb una bona selección de llibres he conegut la seva història, l’anterior a totes les colonitzacions. En propiedat hauríem de parlar del Gran Magreb, l’extensió geogràfica que abraçava des de Tunísia fins al Marroc i cap al Sud les Muntanyes de l’Atlas i el desert del Sahara, poblada des dels temps més remots pels tamazics: tuaregs del desert, Kabylians i magrebins a les zones costeres. Avui dia constitueixen setanta milions de membres repartits per una desena d’Estats. Els fenicis ja hi comerciaven. Els grecs els anomenaren “bàrbars”. La designació es transformà en “berbers”. La paraula tamazic o amazic significa “home lliure”. No posseien religió i s’administraven de forma Assambleària. Tenien llengua propia i escriptura. Els diferents imperis del Mediterrani [Grècia, Roma…] hi han deixat monuments que fan d’Algèria un país culturalment ric. Avui dia, Algèria està sotmesa a governants ambiciosos i a una cúpula de militars babaus. Abunda l’atur. La gent viu sense motivacions. Per la seva banda, la Kabylia, vol la independencia. El Kabylians no volen saber res dels algerians perquè entre ells hi ha molts àrabs descendents dels procedents segles enrere de l’expanció de l’imperi d’Aràbia que va imposar l’Islam i la llengua àrab. En definitiva, Algèria, o el Gran Magreb ha interessat per les riqueses del subsòl: petroli i gas, que compren Espanya i França, països que podrien fer més per Argèlia en particular. Obrir el comerç a la seva agricultura, per exemple, a fi que la població pogressés econòmicament. Dels habitants civils d’aquella terra tan sofrida no hem de tèmer cap perill. Però el govern algerià està format per una colla de militars sense estudis que, amb l’exèrcit controlen i atemoritzen la población.

—Quins escriptors l’interessen actualment?
—Díficil de resumir, perquè amb més de quarante anys m’he fet una Biblioteca personal formada per llibres dels millors poetes i escriptors universals, des dels clàssic grecs i llatins.

—Pot parlar-nos del seu pròxim llibre?
—Sí, hi tant. Es tracta d’un llibre on he aplegat un conjunt variat de proses escrites al llarg dels darrers quinze anys. L’he titulat Alba o posta, fent referència al final de la vida que pot considerar-se una posta, però també una alba perquè en els anys de vellesa, com si la naturalesa volgués compensar-nos, la memòria tendeix com a reviure amb nitidesa els records més llunyans. Me’l publica en Ramon Mayol a les seves Edicions Aïllades i penso que aviat podrem presentar-lo.

—En quin punt poètic es troba vostè actualment?
—És difícil dir-ho. Fa uns anys creia que mai més no tornaria a escriure poesia. En canvi, de sobte, en 2014 em vingué la inspiració de dos poemes que vaig haver d’escriure. Des de llavors ençà no s’ha estroncat el doll poètic. Són poemes en els quals he aprofundit en la solidaritat amb la part de la humanitat que sofreix.

MEMÒRIA CONTRA LA MORT

No oblidis la carn encesa, la figura
de vidre, aquell orgasme total.
No oblidis haver tingut
infantesa i pubertat,
ni la carícia blanca
devora savines d’un torrent.
No oblidis que ens deixàvem dur
per la riada, pels mots ocults.
No oblidis, tan sols això:
que hem estat i encara som.
De bell nou garfits a la proa
del ferm vaixell que avança,
tornem
a escriure la nostra història.
I si algú ens pregunta què som,
direm: memòria contra la mort.

Comentar

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.