Un altre arxiduc il·lustrat que ha marxat

Ho sabem molt bé. Totes les entitats de segell humà experimenten alts i baixos. En el cas dels Amics de l’Arxiduc, la tasca d’estudi i difusió del príncep austríac va conèixer una etapa daurada amb l’empenta i el lideratge positiu de Joan Andreu. Una de les primeres accions que va emprendre en posar-se al capdavant de l’entitat fou recuperar les col·laboracions menorquines i eivissenques en favor de l’associació. Sabia que l’entitat havia nascut amb voluntat interinsular; i que, per tant, es feia imprescindible la recuperació de les Balears enteres. Entenia que els valors de l’arxiduc Lluís Salvador, encara que partien d’un epicentre mallorquí, s’havien estès a tot l’arxipèlag. Eren, fet i fet, valors interinsulars participats per totes les illes del rodol. Calia, idò, que també les anomenades illes menors fossin cridades a aquella reactivació general amb què el president somniava.

Així ho feu de seguida, tot programant excursions a Menorca, que són les que un servidor recorda de primera mà. La de més bons records es va viure la primavera de 2016. El grup d’Amics visità el lloc de Sant Antoni abeurat d’anglofília; el port magne de Maó; l’Ateneu i la Biblioteca Pública; la Casa d’Olivar i Despujol de Ciutadella; Fornells; El Toro, i d’altres rutes de l’illa. Joan Andreu brandava una idea molt favorable sobre els menorquins, la seva densa història i les personalitats més plausibles que l’han dignificada. Sense anar més enfora, el juliol de l’any passat em va demanar que li fes saber on podia comprar els llibres poètics de Joan F. López Casasnovas. El recordava per la seva qualitat oratòria en el Parlament, i volia conèixer-lo com a autor líric. Era el seu personal homenatge al filòleg ciutadellenc que acabava de finir el 19 de juliol. En realitat, qualsevol notícia de sabor cultural menorquí despertava interès en la ment de Joan Andreu.

Creient profund i serè, no va estar-se absent del seu despatx gairebé mai. Hi treballava cada dia de l’any, fins i tot havent travessat l’edat nonagenària. Al Cel sigui, on no tenc dubtes que, ben segur, ja habita.