Un hivern a Mallorca

Cesc Mulet | 03/10/2010

Valorar:

Fryderyk Chopin es trobava tan malament que demanà opinió als metges i, ja se sap, un l'encerta, dos es contradiuen i el tercer et mata. El primer metge li va dir que amb aquella tossina se'n feia creus que fos viu, el segon que s'estava morint i el tercer que ja era mort. A dir veritat, aquell hivern de 1838-1839 el music polonès no va deixar la pell a Mallorca. L'òbit succeí deu anys més tard a París, i el “poeta del piano”, així anomenat, havia deixat manat que li arranquessin el cor perquè no les tenia totes de tornar a obrir els ulls dins la tomba. De manera que el seu cos reposa al cementiri de Père-Lachaise a París, mentre que el seu cor fou traslladat a l'església de Santa Creu a Varsòvia. Però tot això és una altra història.

“Segurament aniré a viure a una encantadora cartoixa situada en el país més bell del món; el mar, muntanyes, palmeres, un cementiri, una església del temps dels creuats, una mesquita en runes, oliveres mil·lenàries...!” (Chopin).

Les muntanyes de la Serra de Tramuntana són un testimoni viu de les notes d'un piano allotjat a les cel·les de la Cartoixa de Valldemossa. Allà s'instal·là la cèlebre parella formada per Chopin (1810-1849) i George Sand, pseudònim literari d'Aurore Dupin. L'escriptora francesa (1804-1876) també va mantenir amistat amb el músic Franz Liszt, el pintor Eugène Delacroix i els escriptors Alfred de Musset, Heinrich Heine, Victor Hugo, Honoré de Balzac, Jules Verne o Gustave Flaubert.

preload
Campanar de l'església de Sant Bartomeu, parròquia de Valldemossa. Capçalera: Els gegants de Sand i Chopin al claustre de la Cartoixa dies abans de partir cap a Barcelona.

Campanar de l'església de Sant Bartomeu, parròquia de Valldemossa. Capçalera: Els gegants de Sand i Chopin al claustre de la Cartoixa dies abans de partir cap a Barcelona.

03-10-2010 | Grabriel Lacomba

Al llibre de registre del port de Palma del 8 de novembre de 1838 consta l'entrada de quatre passatgers: Chopin i Sand juntament amb els nins d'ella, Maurice i Solange, fruits d'un primer matrimoni. Cerquen a Mallorca un hivern més càlid i favorable que el de París. Maurice, que té 15 anys i pateix una malaltia reumàtica, és l'excusa per al viatge al sud. La seva mare fa poc temps que ha conegut Chopin i també el convida a sortir dels salons parisencs i l'estrès d'una vida social intensa per planejar junts una estada profitosa per a les muses i la creació. Pensen estar-s'hi una bona temporada, per la qual cosa el músic encarregà al fabricant de pianos Pleyel, ja abans de partir, que n'enviés un cap a Mallorca. Aquest piano no arriba i el músic escriu: “El meu piano no ha arribat encara. Com l'heu enviat? Per Marseille o per Perpignan? Penso música, però no la faig perquè aquí no hi ha pianos.”

“Però si és una nena”, pensà Sand quan veié Chopin per primera vegada, mentre que el music digué d'ella als seus amics: “Mireu quin homenot.”

El piano Pleyel a la fi arribà, però ja era massa tard, tan sols uns quants dies abans de la sortida de Chopin i George Sand de Mallorca. I és que l'estada al paradís s'hagué d'escurçar. A les primeres lletres que envien l'escriptora i el músic als seus amics res no fa pensar que el viatge serà un infern, com més tard quedà transcrit al llibre de memòries Un hivern a Mallorca que Sand escriví.

“Mallorca és El Dorado de la pintura [...]. És la verda Helvècia, sota el cel de Calàbria, amb la solemnitat i el silenci d'Orient” (George Sand).

“Som a Palma, entre palmeres, cedres, àloes, tarongers, llimoneres, figueres i magraners, els arbres que el Jardí de les Plantes no té sinó gràcies a les seves estufes. El cel és de turquesa, el mar, blau; les muntanyes, de maragdes. L'aire? L'aire és justament com el blau del cel. Tot el dia el cel brilla, i tothom es vesteix d'estiu, ja que fa calor. De nit, hores i hores se senten cançons i sonar de guitarres. Les cases tenen balcons enormes, dels quals pengen els pàmpols, i els seus murs daten dels àrabs... la ciutat, com tot quan hi ha aquí, recorda Àfrica... Amb una paraula, una vida deliciosa!” (Chopin).

Maurice es trobava bé però Chopin empitjorava cada cop més. Així, el 13 de febrer de 1939, sortí de Palma el vapor “El Mallorquín” cap a Barcelona, com sempre, amb una càrrega important de porcs i quatre passatgers com a excés de càrrega. “És emocionant l'esment i la tendresa amb què són tractats aquests cavallers (no parlo dels passatgers) i l'afecte amb què se'ls deixa a terra”, deixà escrit Sand al recull de memòries Un hivern a Mallorca.