La coherència que els defineix

Podíem suposar-ho i, de fet, no sols ho suposàvem, sinó que n’estàvem convençuts: la majoria caralsolera de Cort ha decidit no promoure el Dia del Record en homenatge a quatre ciutadans exemplars assassinats pel feixisme, després d’un judici que treu els colors a les llambordes. Tanmateix, tot i ésser una decisió lamentable, no podem negar que és coherent. Els caralsoles del segle XXI actuen com els caralsoles històrics, de manera que són caralsoles d’allò més genuí. Altra cosa és que aquesta condició netament caralsolera, els faci ficar els peus a la galleda o, per ésser precisos, en un pou de fang. El cas que comentem n’és un exemple clar. I un altre: fa dos mesos, l’alcalde Martínez va reclamar a Cuba la devolució de la cadira de Maceo que Weyler va portar a Espanya com a trofeu de guerra. Atès que les institucions cubanes no li han tornat mot, convé que no insisteixi. És una súplica a fer-li. No insisteixi, no ens avergonyeixi a tots. Reprodueixo un record d’infant de Miquel Forteza: «Abans de sopar sentírem una gran música per baix de ca-nostra (···) començam a veure llums de bengales i a sentir crits i més crits, visques i més visques (···) els soldats havien sortit per tot Ciutat amb bengales enceses tocant la marxa de Cádiz (···) la causa de tanta festa i de tanta alegria era, segons me digueren, que havien mort en Maceo». La reflexió que en fa Forteza, alcalde Martínez, considereu-la com un brindis a la reflexió: «Això de celebrar la mort d’un home amb llums i músiques és de les coses que m’impressionaren més de la meva infància». Forteza també para esment en un fet terrible: «La gentada immensa que s’hi havia ajuntat feia por». I abans ha fet menció a les conseqüències tràgiques que havia tingut aquella contesa per al jovent que havia caigut soldat: «Podeu comptar l’esperit de tristesa que regnava en moltes famílies, sobretot a les pobres, perquè els senyors pagant tres-cents duros podien estar-se tranquil·lament a ca-seva». Malauradament, quatre coets i dos pasdobles fan el prodigi d’esborrar de moltes memòries el dolor o l’odi i converteixen els rebels en súbdits. Si no és que la por els fa miserables. Carrer de l’Argenteria 36, d’Antoni Serra, descriu com força persones acudiren en tropell a veure afusellar Darder per tal de no ésser sospitoses de republicanisme. Convindria que l’alcalde Martínez reflexionés entorn de tot això i s’abstingués de treure pit davant els cubans i, també, de bona part dels mallorquins que saben quin pa s’hi donava a les guerres colonials. Que fa el que fa per coherència, l’alcalde...? Evident. De la mateixa manera que, per coherència, no vol implicar Cort en l’acte d’homenatge a Darder, Jaume, Ques i Mateu, tan ignominiosament afusellats. En qualsevol cas, una vegada admès que és un home de principis, no puc estar d’advertir-li que porta les sabates girades de peu. Ben segur que si li diem que fa part d’una tanyada esponerosa de caralsoles, s’ofendrà. Tanmateix, per les seves obres els coneixereu. A ell i a l’altre. A la majoria municipal. Agafeu paper i llapis i apunteu: les ganes de recuperar la cadira de Maceo, l’oposició a l’amnistia, la negativa a participar en l’homenatge als republicans assassinats... Per si no n’hi hagués prou, l’ordre d’il·luminar la Feixina ho proclama a les clares. I posats a fer, de llum blava. De azul mahón, suposo.