Estiuejàvem a Peguera. A un terreny d’ametllers i garrovers limitat per pinar, pasturaven ovelles i cabres que solien apropar-se’n curioses als apartaments. L’entorn rústic contrastava amb els nous vials asfaltats i els establiments turístics recentment estrenats. Record que la trobada entre aquells dos mons tan diferents era causa en mi d’un sentiment mesclat de malenconia i inquietud.

Avui, aquesta manera de fer sense imbricació amb la natura, s’ha constatat obsoleta. La construcció d’edificis lligats amb carreteres no només consumeix territori sinó que també és motiu de grans emissions de CO2 que acceleren l’encalentiment. Les conseqüències del canvi climàtic causat, algunes d’elles notables i d’altres irreversibles ens fan prendre consciència de la magnitud del problema i deixa clara la idea que la societat s’ha de constituir entorn la defensa de la vida com garant principal de l’estabilitat climàtica. De moment això no ha estat així per mor que la majoria de les decisions personals i col·lectives responen a qüestions econòmiques o d’ànsia de poder, sense considerar la salvaguarda de tots. Afegir que només la solidaritat humana agermanada amb el coneixement científic podran donar sortida a una crisi que ja afecta a tot el planeta.

Finalitzar dient que el refugi d’escars, per a nosaltres la caleta on nedàvem i pescàvem els germans, plena de caragolets i pegellides, també de cranques llises i peludes, d’eriçons i estrelles... va desaparèixer fa uns anys, legalment esborrada per un urbanisme insensible i mercantilista.