Dies com avui, en que el desànim i la tristesa m’atrapen, m’agrada anar a Raixa. Sent una atracció per l’entorn que no puc evitar, la seva Energia m’envolta i me dona pau i tranquil·litat. De vegades hi vaig amb el pensament, altres ho vull sentir a la pell, trepitjar el sòl i respirar aquell entorn. Avui és un dia d’aquests; he recorregut els camins plens de pedres, escassos d’arbres, parats als costats queden el vestigis de conreus, testimonis d’altres temps. Quina gran finca i que poc aprofitada! He arribat fins Raixeta i no he pogut fer més que notar un nus a la gola. He sentit al meu cos com a propis, els crits i l’angunia, que desprèn aquell llogaret, ferit de mort, amb les parets caigudes, els seus sostres enfonsats, les teules rompudes i aquelles branques dels lledoners, goig de la seva entrada fa anys, arrabassades per la turmenta de fa mesos, retorçats al terra que ningú ha tingut la decència de retirar. Aquestes branques caigudes com a braços impotents afegeixen el punt de inflexió de la decadència del lloc. Sent tanta ràbia i impotència per aquesta desídia administrativa, per aquesta cara dura dels gestors. D’ençà 2005, punt de partida de la desforestació de la zona, sense neteja ni compostatge posterior, s’acumulen les denúncies de veïnats, ecologistes i organitzacions que estimen l’entorn i que mereixen un resposta que mai arriba.

Conteu contes els dissabtes per emmascarar la vostra ineptitud, netegeu just el que se veu i amagueu la brutor davall l’estora, convoqueu concursos i projectes, doneu premis, mentre deixeu que passi els temps i se mori els que altres estimem. Diu un investigador de Patrimoni que l’entorn se degrada per l’acció d’una sèrie de factors, d’accions humanes i per la massificació de la gent i jo li dic que la degradació és tan greu per l’acció com per la inacció, la desídia dels gestors és tan o més perjudicial per tots.

A casa, miro la imatge de l’estatueta de Raixa, figureta de fang desapareguda, la veig amb la mirada cap al cel, implorant, i me demano si no estaria resant una pregària, com una màrtir que ja endevinava tot el que ens esperava.