Una universitat és un ecosistema de producció i transmissió de coneixement. És una institució que vincula i vehicula els tres costats del triangle del coneixement: investigació, educació i innovació, i en fer-ho, contribueix al desenvolupament del talent humà, el factor clau de l’èxit de qualsevol empresa.
És, per tant, molt més que una institució d’ensenyament superior. La creació de coneixement a través de la recerca, i la seva transmissió a través de la docència i la transferència del coneixement i la cultura, fan de la Universitat un pilar bàsic de qualsevol societat moderna, ja que assumeix tàcitament els principis del pensament crític, la tolerància, la solidaritat i l’amor per la veritat.
La UIB fa tot això. Al llarg dels seus 46 anys d’existència, ha format més de 74.000 titulats en disciplines diverses, professionals que s’han incorporat al teixit social i productiu. S’ha convertit en un element vertebrador del nostre territori, discontinu per naturalesa. La UIB produeix coneixement: si es mesura la producció científica per investigador, resulta que des de fa uns anys és la universitat espanyola amb major percentatge d’articles altament citats, i també la de major impacte de citació a nivell internacional. També fa transferència del coneixement i de la cultura: el 2022, la UIB va celebrar 192 contractes d’investigació i 163 de transferència i innovació amb empreses, actuacions d’assessorament a emprenedors, i diverses activitats de difusió de la cultura, per iniciativa pròpia i en col·laboració amb institucions públiques i privades.
M’agrada recordar que, abans del 1978, les Illes no figuraven en el mapa contemporani de producció del coneixement, o que els treballs vinculats al sector turístic eren d’escàs valor afegit, mentre que avui tenim un doctorat en turisme, un màster en economia del turisme i estudis de grau en turisme i en direcció hotelera. I tot això ho fem com a universitat pública. Per 1.300 € l’any, formem un bon metge o un bon infermer (el cost real del primer s’apropa als 20.000 €); per 800 un bon jurista, i entre i entre, matemàtics, filòsofs, enginyers, historiadors, mestres, etc.
Aquest és el valor de la Universitat pública: fer possible un accés gairebé universal a l’educació superior i actuar com a veritable ascensor social tot proporcionant a la societat els professionals que necessita, a més de crear coneixement i transferir-lo. I aquí hi ha també la grandesa d’una societat moderna i democràtica i del govern que la representa: perquè la diferència entre el que de veritat costa formar un professional i allò que paga de matrícula ho aporta el Govern, és a dir: la societat.
Una altra manera de veure-ho és mirant el pressupost de la UIB: 172 milions d’euros per 2024, mentre que els ingressos per matrícules estan al voltant dels 16 milions d’euros. Tot això ho fa una plantilla de professionals que, en el cas del personal docent i investigador, han hagut de superar un procés altament selectiu: primer l’acreditació (avaluació dels mèrits per part d’un panell d’experts a nivell nacional), i després l’oposició (davant un tribunal amb una majoria de membres aliens a la UIB).
Tot això es fa en estricta observança de lleis d’àmbit estatal, com la Llei de contractes del sector públic, que obliga a licitar qualsevol actuació (per exemple, la construcció o la reforma d’un edifici), previ haver aconseguit el finançament necessari per executar-la. Per què dic tot això? Perquè aquest és el model d’una universitat pública, el model de la nostra universitat.
Una universitat privada cobreix les seves despeses a través dels imports de les matrícules, la qual cosa fa que moltes famílies no puguin accedir-hi. Una universitat privada pot contractar el professorat que vulgui (respectant el percentatge de doctors que marca la llei), però no hi ha cap procés selectiu extern. Una universitat privada no està sotmesa a la llei de contractes del sector públic: pot construir, reformar, equipar unes instal·lacions sense passar cap mena de concurs públic.
En definitiva, les universitats públiques i privades responen a models diferents. Si penséssim en termes de competició, no seria una competició justa, perquè no s’esdevé, ni d’enfora, en igualtat de condicions. Quins són els reptes de la UIB, de fet, els de qualsevol universitat pública? Seguir desenvolupant la seva missió i fer-ho cada dia millor. Seguir produint i transmetent coneixement i convèncer a la societat a què es deu, que tenir una universitat pública té un gran valor, però no té preu.l
