Rubalcaba aconseja a Rajoy afrontar el problema catalán con diálogo, desoyendo a separatistas y separadores

Hi ha una cosa que ha enfurismat Espanya molt més que la manifestació independentista de la Diada, i és la projecció internacional de què ha gaudit. Això li resulta insuportable. I és ben comprensible, atès que Espanya és un país que no admet l'existència nacional de Catalunya. Per a Espanya no hi ha catalans, només hi ha espanyols. I, és clar, amb aquesta línia absolutista de pensament -feixista, n'hauríem de dir-, que arriba a l'extrem de menysprear una nació mil·lenària que ha fet aportacions importantíssimes a la història de la humanitat, no hi ha entesa possible. Per això s'indigna en veure que Catalunya apareix amb el seu nom en els principals mitjans de comunicació d'arreu del món. És la mateixa indignació que sentiria un segrestador en assabentar-se que el seu segrestat ha pogut parlar amb algú de l'exterior. Espanya, per tant, pressionarà la Unió Europea perquè no escolti Catalunya, però, per sort, el pes específic espanyol és un pes ploma i això ens afavoreix. Europa té molta por que Espanya no pagui els seus deutes, i la tradicional arrogància espanyola, fruit del seu complex d'inferioritat, no hi ajuda gens. Per això, si Europa ha d'escollir entre Catalunya i Espanya, sempre escollirà Catalunya. Sap que Catalunya és un país solvent i Espanya un país en fallida. Catalunya es troba amb l'aigua al coll perquè li roben els recursos que genera, però com a nació independent seria el quart Estat més ric de la Unió Europea. I, a més, té paraula i compleix els seus compromisos. Espanya, en canvi, dilapida els diners en obres monumentals que no serveixen absolutament per a res. I, a més, no té paraula i no compleix mai els seus compromisos. Francament, no hi ha color.