TW
2

El nostre món depenia que la gent es pogués moure tot el dia amunt i avall i resulta que durant més d'un any gairebé ningú no ha pogut sortir del seu país i que fins i tot hi va haver un mes i mig que ni ens deixaren sortir de casa. Normal que el xoc hagi estat tan bestial: ja fa més d'un any que qui més qui menys té cara d'accident de trànsit. Havíem organitzat la nostra vida i havíem fonamentat tota la nostra economia en uns hàbits, uns plans i unes expectatives que donàvem per segurs i immutables i, de cop, tot va quedar aturat i en res: més enllà del drama socioeconòmic, hem quedat tan en evidència que és humiliant. Ara que la crisi pandèmica ens ha deixat a la intempèrie com a societat, ara que s'ha demostrat que la nostra dependència exclusiva del turisme de masses és pitjor que un error –és una debilitat i és una beneitura–, són molts els que, raonablement, amb arguments, demanen que les Balears es replantegin la seva manera de fer i canviïn el seu model socioeconòmic.

El meu vaticini és que, quan la normalitat es recuperi, no tan sols no canviarem el model socioeconòmic sinó que l'accentuarem, ens hi entregarem d'una manera encara més cega i presentista: la cobdícia ens empenyerà a intentar compensar el temps perdut, a recuperar els doblers no guanyats. Sé cert que els factòtums del sector turístic criminalitzaran, amb solidaritat hipòcrita i civisme cínic, les crítiques que rebran i les propostes de canvi que es faran: com podeu demanar un canvi de model quan tants ho passen malament?! Naturalment, els mateixos pocs de sempre continuaran acumulant fortunes i la majoria de ciutadans continuaran sobrevivint en precari. Pensava tot això llegint La fàbrica de turistes (Pòrtic), de Ramon Aymerich , una anàlisi amena i rigorosa del turisme a Catalunya els últims setanta anys. El subtítol del llibre és El país que va canviar la indústria pel turisme.

El cas de Catalunya (que històricament tenia una indústria forta i pròspera) no és comparable al de les Balears (més depauperades en el passat i, ara, d'economia molt menys diversificada). La comparació il·lustrativa és entre la Costa Brava i la Costa Daurada catalanes i les Balears: per la depredació del paisatge, per les corrupteles i la cobdícia desbocada, pels estralls del monocultiu turístic (que et fa totalment dependent de les accions i les voluntats alienes)... En parlaré més la setmana que ve.