Futbol i impostos, o no

Josep M. Llauradó17/06/21 4:01

Alguns pocs ingenus se sorprengueren setmanes enrere de la ferocitat amb què els capitosts (el mot sàtrapes també serveix) de la UEFA es revoltaven contra els clubs que proposaren una alternativa a la Champions , i encara més del romanticisme bucòlic i pastorívol amb què ens explicaren com se'n sentiren, d'ofesos. Com passa sovint, l'explicació real era molt més simple i marxista: «Cherchez l'explication économique!» . Després, l'inici de l'Eurocopa (que ningú no imaginà que pogués ser derrotada per la pandèmia) ha reblat l'actitud bèl·lico-mafiosa que adoptaren Ceferin i cia en albirar el mínim risc per als més de 2.000 milions d'euros que els suposarà el torneig, i encara més si hom recorda quelcom que no es divulga gaire i que sobretot els dirigents de la UEFA no acostumen a explicar: que aquesta institució és legalment una entitat sense ànim de lucre, i que a més la saben llarga quan es tracta de recollir guanys produïts en règim de monopoli i encara més si, com és el cas, saben com empescar-s'ho per no pagar impostos.

No els agrada gens divulgar, per exemple (i és ben comprensible) que el Real Decret-llei 27/2018, de 28 de desembre (una bona data per col·locar en el BOE disposicions favorables als amics i coneguts...), ja els garantia que els equips que jugassin la final de la Champions del 2019 a Madrid i els partits de l'Eurocopa-2020 (realment 2021) en qualsevol estadi del territori constitucional estarien exempts de l'Impost de Societats, i igualment de l'IRPF i l'IVA, amb el contundent i indiscutible motiu que «Els compromisos adquirits pel Govern del Regne d'Espanya amb la UEFA per acollir al nostre país la seu de pròxims esdeveniments organitzats per aquesta Associació requereix de la regulació d'un règim fiscal específic...». El regal fiscal afecta totes les rendes obtingudes en aquests esdeveniments, i totes les persones físiques o jurídiques que hi participin (excepte els residents), i endolceix també el règim duaner i tributari de les mercaderies necessàries, tot plegat confirmant allò que deia Kropotkin : l'estat no fa lleis sinó més exactament dues classes de regles de conducta (en aquest cas, unes per als ciutadans i d'altres per als dirigents del furbo ).