Jutges al poder

Bona part de la culpa correspon als partits majoritaris que han maniobrat per situar persones afins al Tribunal Constitucional, a l'Audiència Nacional i al Tribunal Suprem, fins al punt que, en l'actualitat, el Partit Popular té bloquejada la renovació dels membres que porten anys amb el seu mandat caducat. I com que a aquests partits els importa més col·locar persones afins políticament més que per la seva trajectòria professional, és evident que això a la llarga té conseqüències. Posaré un exemple.

Una part dels membres dels tribunals superiors de Justícia de les comunitats autònomes és proposat pels parlaments autonòmics i és ratificat pel Consell General del Poder Judicial. La llei estableix que aquests membres hauran de ser «juristes de reconegut prestigi», però no diu que hagin de provenir de la carrera judicial, sinó que basta que siguin simples advocats. El cas és que a finals dels anys noranta el Parlament balear va elegir una terna per tal de renovar els membres que havien complert el seu mandat, entre els quals el Partit Popular va proposar un advocat conservador, Antoni Montserrat , de confiança del que fou president del Govern, Jaume Matas . I, vet aquí que esclatà un dels cassos de corrupció més sonats de la història de Balears, el ‘cas Formentera', un cas de captació de vots d'emigrants de Balears a Sud-Amèrica pel Partit Popular, utilitzant empreses públiques del Govern per finançar l'operació. I no sabeu a qui va tocar la instrucció del cas? Així és, al jutge per elecció, que no per carrera, Antoni Montserrat . Anys més tard, després de l'exculpació de Jaume Matas i de la resta d'alts càrrecs imputats, Antoni Montserrat, a proposta del Partit Popular, va ser nomenat vocal del Consell General del Poder Judicial. Sense comentaris.

Amb aquest exemple casolà (imaginau-vos com poden anar les maquinacions per la capital del Regne), vull deixar en evidència dues de les causes que provoquen la mala qualitat de la Justícia espanyola: la politització de bona part dels membres dels alts tribunals, clarament d'ideologia predemocràtica, que pensen que ells són el darrer reducte per defensar les essències espanyoles, i la baixa professionalitat de determinats magistrats que no ocupen el lloc gràcies als seus mèrits, sinó per la seva afinitat política amb els qui els ha proposat. Ambdues coses les han posat de manifest reiteradament els Tribunals europeus.

I queda una menció al Tribunal de Cuentas, que no és un Tribunal, sinó un grup d'expolítics, la majoria del Partit Popular, que col·loquen al Tribunal els seus familiars (més de cent entre els set-cents empleats), que mai no han investigat cap dels cassos de corrupció, i que ara embarguen els béns de dirigents i de funcionaris de la Generalitat. Ni a Cuba no crec que siguin tan descarats.