Guillem FronteraPalma02/08/21 3:59
TW
1

Estaria bé que el PP fes una declaració institucional sobre la llengua catalana i la seva implantació territorial. Els episodis de confusió alimentats per dirigents d'aquest partit es repeteixen arguments semblants: d'una banda, hi ha els que neguen la unitat de la llengua; i de l'altra, els que no la qüestionen, tot i que sovint posen un accent de deu tones en les ‘formes' del català i en la necessitat de no perdre en aquestes illes el balear, o el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc i el formenterer. Es deixin ajudar: no s'oblidin del pollencí, del sineuer, del solleric i d'altres idiomes atrapats en qualsevol de les nostres illes i obligats a cohabitar amb accents que els són estranys.

Ara ja no és tant qüestió de demanar a la gent del PP que facin com, per exemple, tots els seus presidents de govern (amb l'excepció dubtosa de José Ramón Bauzá) i declarin la unitat de la llengua sense gaire problemes. Simplement, que el partit tengui una idea clara: perquè ens entenguem i no se'ns faci perdre més el temps. Servidor estava segur que la llastimosa ignorància de Pablo Casado en matèria lingüística, amb la qual va treure pit el darrer cap de setmana a l'illa, cauria en el buit: vull dir que no estimularia ningú a contestar-li, perquè em semblava que era com rebaixar-se. Per què es contesta algú en els espais públics d'un país, si no és perquè ha exposat alguna idea que s'ha de prendre en consideració? La bravata de Casado no mereixia ser aixecada d'en terra.

Però les coses no han anat així. Editorialistes, columnistes, polítics, lingüistes et al. alçaren immediatament la veu. Fins que també ho va fer L'Institut d'Estudis Catalans, l'Acadèmia de la nostra llengua. I no sé fins a quin punt era el que pretenia Casado: no és tan simplement mata-setzes com per proclamar amb tant d'aplom i tant d'entusiasme (vaja combinació) el seu desconeixement de màster. Humilment exposaria que el president ‘popular' pretenia provocar: afegir renou al renou, confusió a la confusió, retòrica excrementista als excrements. Agitar, confondre, crispar, desorientar, mentir: aquestes són les eines preferides del populisme. L'objectiu, fer sentir al poble la necessitat d'un cabdillatge fort: sense complexos, sense manies.