Que només la meitat de la població actual de les Illes Balears hi hagi nascut, és una dada que incita a la reflexió. A un caramull de reflexions. Ara i adés, les notícies sobre la voràgine demogràfica ens sacsegen. Una derivada més del model turístic.
Armengol s’ha referit a la sobrepoblació com a argument per reivindicar més recursos: argument incontestable, just... i desatès. Però no n’ha qüestionat la dinàmica, més bé sembla que la veu com una mostra d’èxit. Al cap i a la fi, les Illes Balears no tenim ressorts polítics per actuar sobre la demografia, ni tan sols sobre les nostres portes d’entrada, però podem influir-hi fins a cert punt a partir de decisions territorials i turístiques, i sovint s’ha actuat dopant el procés, a canvi d’elevats beneficis per a alguns i la generació de molt de treball, però de temporada, sovint precari, que causa molt de dolor quan s’alenteix.
La desigualtat, la misèria i la barbàrie vessen en moviments migratoris, en un context d’explosió demogràfica mundial que sembla que no s’estabilitzarà fins al s. XXII. Habitants amb unes necessitats, clar, i en una cultura de consum exigent, a un Planeta a punt de crack. Els immigrants renoven i enriqueixen el país on van. Tots tenim dret a cercar oportunitats. Però no és sostenible anar de boom en boom i els excessos també tenen un alt cost social. Vaig néixer a unes Illes Balears on no érem ni 500.000 habitants, ara som 1,200.000, hi ha dies que superam els 2 milions amb la població flotant, i les projeccions parlen d’1.400.000 habitants el 2035. El creixement sense aturall tiba totes les costures. I n’esguerra.
No podem seguir dissociant el model desenvolupista dels seus efectes. Primer es promou el creixement prometent panacees, i després venen les jeremiades per serveis desbordats, saturació i desequilibri ecològic. Mil polèmiques ens serveixen d’exemple, pens en la costa, o l’aigua i la depuració. O escoles i integració. O l’assassinat del Mar Menor: els mateixos que el provoquen, se’n queixen amargament repartint culpes, com si tot derivés d’un malentès, d’una ineficàcia puntual, o d’una dolentia contumaç, però com si fos bo de resoldre... continuant per l’estil. I no va així, no.
2 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
És vostè molt jove, senyor Alorda, jo vaig néixer a unes illes que no superaven els 200.000 habitants. Per cert, la meva esposa és extremenya i la seva família no pot veure els andalusos.
Toda la vida metiéndoos con los forasteros extremeños y andaluces, para ahora tragaros a medio planeta. Os queda bien.