Menys protagonistes, més agressius

Entre els canvis d'hegemonia que s'estan produint en el tauler de la geopolítica global, les successives crisis econòmiques, l'impacte de la pandèmia, les novetats tecnològiques i comunicatives i la incipient tirania dels algoritmes, són molts els individus, avui, que cada vegada se senten més insegurs, més insignificants i menys protagonistes de la pròpia vida. Això explica, en part, l'emergència i la naturalització de partits i d'idees polítiques de caire autoritari i també l'enduriment i l'afany de vigilància i de control de la ciutadania per part dels estats diguem-ne democràtics. També explica la renovada virulència que han pres tota classe de prejudicis, odis i formes d'agressivitat contra els que, a més de sortir de la norma imperant, són també més febles: immigrants, refugiats, homosexuals i altres minories a qui es nega el dret a viure de la manera que volen viure o a qui es castiga per no ser com els agressors poderosos creuen que haurien de ser.

Sigui com sigui, aquests odis i aquesta voluntat d'esclafar o sotmetre el diferent i feble també són connaturals a la condició humana, si no es modulen, o es corregeixen, o s'embriden. Pensava això mentre llegia un llibre interessantíssim: Com ser antiracista, d'Ibram X. Kendi (Raig Verd). Mesclant el relat personal de la seva experiència com a negre nord-americà amb l'assaig moral i sociopolític, Kendi fa un llibre lluminós que alhora té alguna cosa d'invectiva contra (i de mirall delator de) les misèries, injustícies i atrocitats d'un sistema que beneficia en tot als blancs. Passa que no tots els blancs són iguals: n'hi ha de pobres, o amb una orientació sexual escarnida i perseguida, o parlants de llengües minoritzades, o dones. Llegir Kendi ajuda a entendre –i a desmuntar– millor totes les formes de menyspreu i d'opressió.