Oblits de la bona cuina

El mateix, més o menys, podríem dir del tumbet, un plat autònom o d'acompanyament, que no ha tengut bona sortida als restaurants. Algú recorda quan va menjar un bon tumbet a un restaurant?

D'una manera fluïda i natural, el coneixement, la cal·ligrafia i els secrets d'aquesta cuina eren heretats per les generacions joves –diguem-ho clar: per les dones–, ara ja privades, majoritàriament, de temps, de sentiment i de gust per aquests quefers. D'aquesta manera, es perpetuava la mestria i es mantenien, ferms, els referents a totes les famílies. Ara ja no és així: moltes famílies han perdut aquest referent, aquest nexe d'unió amb el passat. Se'ls ha trencat el fil que donava continuïtat a maneres de viure i de resistir. Si una generació no recollia els sabers de l'anterior, la següent encara tenia oportunitat d'adquirir-los. Però és pràcticament impossible remuntar dues generacions en cerca del bon gust –o del gust, simplement– dels antics.

La pèrdua d'aquests referents –ses padrines, diríem– ens condemna al desastre en forma de vulgaritat. Prou que se n'encarreguen, no només les grans cadenes de menjar ràpid i insà, sinó, també, una part significativa dels restaurants d'aquest país, maltractat per externs i pels propis illencs frissosos de fortuna.