Guillem FronteraPalma18/10/21 3:59
TW
1

Aquestes retxes són continuació de les que servidor signava fa una setmana en aquest mateix espai i que parlaven de coses del menjar. Parlàvem dels pebres torrats, que inclouen també, a parts iguals, albergínies torrades. És un plat lamentablement confinat a la cuina de les cases on viuen encara persones de bon gust per fer-lo i d'altres per assaborir-lo –i el màxim de la benaurança seria que també hi hagués persones disposades a aprendre'n l'elaboració. Dèiem que aquest plat no assoleix l'excel·lència als menjadors públics, se'n digui pebres torrats o escalivada. En un restaurant dels molts que hi ha a Mallorca que presumeixen de ser més que els altres, un dia se'm va oferir «mus de pebres torrats»: un plat absolutament innecessari, davant del qual només cal preguntar-se per què. Vaig fer més: en amable conversa amb el xef, li vaig preguntar si li quedaven pebres torrats dels que s'empraven en aquella cuina per fer-ne mus. Afirmatiu. N'hi vaig demanar una tapeta: era de pebre i d'albergínia bullits.

El mateix, més o menys, podríem dir del tumbet, un plat autònom o d'acompanyament, que no ha tengut bona sortida als restaurants. Algú recorda quan va menjar un bon tumbet a un restaurant?

D'una manera fluïda i natural, el coneixement, la cal·ligrafia i els secrets d'aquesta cuina eren heretats per les generacions joves –diguem-ho clar: per les dones–, ara ja privades, majoritàriament, de temps, de sentiment i de gust per aquests quefers. D'aquesta manera, es perpetuava la mestria i es mantenien, ferms, els referents a totes les famílies. Ara ja no és així: moltes famílies han perdut aquest referent, aquest nexe d'unió amb el passat. Se'ls ha trencat el fil que donava continuïtat a maneres de viure i de resistir. Si una generació no recollia els sabers de l'anterior, la següent encara tenia oportunitat d'adquirir-los. Però és pràcticament impossible remuntar dues generacions en cerca del bon gust –o del gust, simplement– dels antics.

La pèrdua d'aquests referents –ses padrines, diríem– ens condemna al desastre en forma de vulgaritat. Prou que se n'encarreguen, no només les grans cadenes de menjar ràpid i insà, sinó, també, una part significativa dels restaurants d'aquest país, maltractat per externs i pels propis illencs frissosos de fortuna.